Competència és una paraula moderna que tots fem servir abastament. De tant en tant, participo en jornades, conferències, seminaris, bé en l’àmbit educatiu o formatiu, bé en el laboral, on tots ens omplim la boca amb la paraula: competència, competències bàsiques, nivell de competència, referencial de competències, competències laborals, competències transversals... En definitiva, sense competències no es pot ser “algú”.
Evidentment, no nego – és més, predico – la necessitat de ser competent (saber, saber fer, saber ésser, saber actuar). Ara bé, em plantejo si l’educació i la formació han d’estar sotmeses a l’obsesió de la competència i convertir aquesta en una mena de pensament pedagògico-formatiu únic. També em pregunto si les competències no formen part del filisteisme propi d’unes mentalitats per a les quals “tot es deu jutjar en terme d’utilitat immediata i de valors materials”(1).
La modernitat del concepte no és tal, malgrat que, en els darrers anys, la UE, l’OCDE i el Banc Mundial han posat alhora en circulació els seus respectius llistats de competències de base necessàries per accedir a l’economia del coneixement. Fou mitjan els anys 70 del segle XX quan “l’educació basada en competències” va començar a caminar en l’àmbit de la formació professional, a la vegada que la globalització es feia realitat. Posteriorment, al llarg dels 90 el concepte es va extendre a tots els nivells o tipus de formació-educació. El seu arrelament a escala europea, i “per ende” a casa nostra, s’ha donat al segle XXI, a partir del moment en que el Parlament i el Consell europeus fan extensiu el concepte publicant el seu manual de “competències clau per a l’educació al llarg de la vida, per al desenvolupament personal, per una ciutadania activa, per la cohesió social, per al foment de les capacidatats professionals i l’empleabilitat”(2). Déu n’hi do el repte.
Tal vegada, la definició més encertada de competències la trobem en Bosman i altri (2000)(3): “competència és una resposta original i eficaç a una situació o conjunt de situacions que requereixen la mobilització i integració d’un conjunt de coneixements, de saber-ser, saber-fer [...] també en situacions noves i inèdites”. En realitat, en parlar de competències s’està parlant de resultats, d’assoliment de metes, de disposar d’un estàndard de sabers que la persona ha de ser capaç de posar en pràctica. Es tracta, per tant, de la suma d’objectius posats en el rendiment (formatiu-educatiu o laboral) i en els resultats individuals: el saber com a mitjà.
Certament, no és necessari posicionar-se en el lloc dels qui veuen en el concepte competència una manipulació dels poders polítics, socials i econòmics amb l’objectiu de devaluar el desenvolupament cultural personal i aconseguir tan sols unes fites econòmiques. Ara bé, és cert que la idea de competència respon essencialment a objectius econòmics, del mercat de treball, que, poden fer perillar la innovació pedagògica, convertir l’ensenyament i la formació en una rutina i afavorir les desigualtats en el sistema educatiu.
Per què aquesta prevenció? Principalment, perquè els generadors més importants de corrents d’opinió educativa que tenim al nostre entorn, la UE i l’OCDE, fan de la competència un instrument per a la rendibilitat econòmica. Així, es continua la crida, en els documents generats per ambdós organismes, a apropar el món de l’educació-formació al món de l’empresa, a adreçar l’educació-formació vers l’adaptació i les demandes de mobilitat del món del treball.
Ara bé, en una època de canvis globals, els rols de l’educació-formació han d’orientar-se cap als desafiaments humans i socials, més enllà dels merament mercantils, del mercat de treball. Per tant, les competències han d’orientar-se principalment cap a la creació i la transmissió de saber socialment rellevant. En el marc d’aquest saber s’hi troba també, lògicament, el corresponent al món del treball, car aquest és un dels principals components del fet social. Fins a quin punt, en aquest cas? Fins apropar el món de l’ensenyament al món de l’empresa, però sense sotmetre l’educació-formació a les exigències primàries del mercat de treball, car el contrari seria una absurditat, un despropòsit social, atès que les competències assolides en el sistema educatiu-formatiu tan sols poden associar-se vagament, mai plenament, a l’estructura de les ocupacions i a les demandes del mercat de treball.
L’educació-formació haurà de dotar, doncs, l’individu de competències per donar resposta a les demandes econòmiques i també aportar-li sabers i valors per ajudar el món a sortir de les crisis econòmiques, climàtiques, ecològiques, energètiques, alimentàries, socials, culturals, ... i per contribuir al seu propi desenvolupament personal i social.
(1) PARLAMENT i COMISSIÓ EUROPEA (2000), Memorándum sobre la educación y el aprendizaje permanente, [SEC (2000) 1832].
(2) ARENDT, Hanna (1996), “La crisis en la cultura: su significado político y social, en Entre el pasado y el futuro. Ocho ejercicios sobre la reflexión política, Barcelona, Península.
(3) BOSMAN et altri (2000), Quel avenir pour les compétences, Brussel•les, De Boeck Université.
