En una política on no existeixen les idees i la capacitat per magnificar les emocions esdevé una condició principal de l'èxit, el llenguatge corporal proporciona la informació que realment importa. La fisonomia és gairebé una ciència exacta. A més, en un espai públic on l’artificialitat supera la realitat, les expressions facials dels actors tenen un alt valor.
Sota aquesta premissa, m’agradaria fer una anàlisi fisonòmic d’uns quants caps de llista (em resisteixo a dir-los líders) dels partits polítics catalans i espanyols, però, per allò del protocol (no vull una reclamació estatutària: el primer ha de ser el primer), em fixo ara en l’Artur Mas. La seva veritable naturalesa caníbal i primordial (de primat) apareix per un instant a la cara quan camina amb un somriure entre la multitud que l’aclama – clixé de bon noi - i, quan arriba a ser fora de l'abast dels ulls, de sobte canvia l'expressió, es treu la màscara: els llavis s'estiren en una ganyota i els seus ulls hostils llançant un raig ferotge depredador.
Artur ha assolit aquella tècnica desenvolupada en les parròquies dels anys seixanta, quan va arribar la modernització de guitarres a l'església i tothom cantava la cançó d’èxit "Viva la gente” i s’abraçava per simular pietosa germanor. Quan, de fet, allò era pura manipulació subliminal al servei de la institució eclesiàstica retrògrada, hostil als drets cívics i llunyana dels problemes existencials de la gent. És la tècnica de la tranquil•litat de les ànimes perdudes a través dels rituals de pertinença, la manipulació de la imatge per al propòsit de poder.
L'única manera de trencar l'encanteri és posar en relleu els efectes de la conducta com a governant i buscar, obstinadament, el significat més profund de les seves paraules i accions. Llavors, es fa immediatament evident que tot el seu discurs i pràctica política tenen la consistència d'una bombolla de sabó, encara que pugui fascinar a nens de totes les edats.
