L’autonomia dels centres educatius (2), una estratègia neoliberal

En un article anterior d’aquest blog, L’autonomia dels centres educatius: una qüestió de poder i responsabilitat, reflexiono sobre el valor afegit que pot aportar a la gestió i a la qualitat de l’educació l’esborrany de decret sobre autonomia dels centres educatius. La reflexió en l’esmentat article se centra a ressaltar els aspectes positius que conté l’esborrany. Ara bé, en la mateixa entrada, es diu:
“Val a dir que l’objectiu que es troba en la base de l’autonomia dels centres educatius, d’acord amb l’esborrany de decret, és augmentar la qualitat i la competitivitat en l’educació. Aquesta doble finalitat amaga una trampa, car es fa servir dos termes que no necessàriament tenen relació directa i que, fins i tot, poden portar a resultats negatius quan s’interelacionen. És un senyal “de modernitat” transmutada directament del món del capitalisme, atès que es revela una visió mercantilista de l’educació quan es legisla que a millors resultats els centres educatius disposaran de més recursos, sacralitzant així els resultats –assimilant-los a qualitat - sense prendre en consideració els processos i els recursos prèviament existents – imprescindibles per a la competitivitat –“.

Considero que aquesta neo-reforma que vol implantar el decret – i, lògicament, la LEC (Llei d’Educació de Catalunya), en tant que dimana d’aquesta - imposa una regla universal, pròpia de la factoria fordista: més salari a major productivitat. És a dir, a millors resultats (és a dir, a més aprovats, perquè en això es concreten aquells), els centres rebran més recursos.

Aquesta afirmació sobre la visió mercantilista – neoliberal - del futur decret queda de fet recollida en la mateixa LEC, des del moment en què tracta de convertir els centres educatius en màquines d’eficàcia mitjançant la sacralització dels resultats. Igualment, la justificació política última de l’autonomia dels centres educatius se situa, tant en la LEC com en la proposta de decret, en la lògica econòmica de la competitivitat - la concurrència competitiva -, des del moment en què “[...] l’avaluació dels centres relaciona els resultats educatius [...] amb els recursos” (art. 55, del decret). On es tindrà en consideració el punt de partida i les condicions humanes, materials, pedagògiques en les que treballa el centre? No apareixen mencionats en lloc. Per casualitat, ¿el departament responsable en matèria educativa farà tabula rasa, és a dir, equipararà a tots els centres en el moment d’avaluar-los i donarà per bo que tots estan en igualtat de condicions d’entrada sense estar-lo? Si no és així, com es farà?

Certament, aquesta inclinació neoliberal dels nostres legisladors educatius té una dimensió mundial, capitanejada i liderada pels països anglòfons. Ara bé, això no justifica la necessitat i conveniència de fer-la servir a casa nostra. En aplicar aquesta nova recepta, desapareixeran els problemes eterns que pateix l’escola?, significarà que seran eliminats els vicis històrics, la deixadesa/abandonament, les contradiccions entre estructura orgànica i funcional...?

Els principals perills que aguaiten els centres educatius amb aquesta estratègia són:

El professorat pot esdevenir un operari de l’enginyeria didàctica...

En aquest esquema fordista, el centre educatiu ha de donar resposta únicament a la pressió del client (l’entorn socioeconòmic i familiar) i alhora ha de respondre a les exigències d’una economia del coneixement. En aquest lògica, serà, doncs, necessari establir indicadors de productivitat. Per tal de respondre les exigències de productivitat, el professorat (que, a més a més, serà meritat amb “graus docents” pels resultats assolits - article 61.2 de l’esborrany de decret-) passarà a ser operari d’una enginyeria didàctica, elaborada per experts en laboratoris (les editorials en saben molt del tema), que permeti assegurar resultats positius. I qui no arribi? Bé, d’això no es parla en l’esborrany de decret. Es dóna per fet que l’autonomia atorgada i un bon projecte educatiu de centre, degudament planificat i seguit fil per randa, obtindrà els resultats esperats, sigui quin sigui el material humà del què es disposi.

... els directors o directores poden passar a ser caps de producció...

L’objectiu màxim de tota direcció serà aconseguir resultats – eficàcia-, perquè conformaran la base de la seva meritació. ¿Trobarem en el frontispici dels centres educatius la coneguda frase “el primer objectius de qualsevol empresa és obtenir resultats i beneficis”? L’educació serà considerada com un bé privat, suma de rendiments individuals, car aquests legitimaran la millora del finançament dels centres. I, en conseqüència, el saber serà contemplat sota una òptica merament utilitarista, on la creació del capital formatiu-educatiu individual tindrà valor en tant que respongui a les demandes del mercat de treball, on el capital social, generat per la suma de capitals individuals, perdrà el seu sentit transformador del model de desenvolupament de la societat.

L’esborrany de decret traspua, en aquest sentit, una racionalització administrativa, de gestió i pedagògica, de l’autonomia dels centres adreçada únicament al servei de l’eficàcia. En realitat, es tracta de posar en marxa un nou ordre en l’educació sotmès a la lògica del mercat en els àmbits ideològic, organitzacional, sociològic i econòmic.

... i els centres educatius poden convertir-se en centres de “selecció natural”

Els indicadors de productivitat s’aplicaran també a cada centre. Els seus resultats, convertits en rànquings i difosos a tort i a dret, definiran el palmarès d’escoles i instituts. Les conseqüències d’aquests fets seran múltiples i una de les més importants consistirà en servir de guia perquè les famílies escollin “els millors centres” per als seus fills. Aquí es reflectiran l’oferta, la demanda, la competència, els rendiments assolits... Com, d’altra banda, els centres educatius no parteixen d’un sòcol comú en igualtats de condicions, sinó que seran premiats a posteriori pels resultats i aquest premi marcarà les diferències progressives, el desenvolupament de desigualtats i de segregacions estarà servit.

Els centres educatius, estimulats per la concurrència competitiva, seran impel•lits a oferir “el millor per als millors”. Faran seva la ideologia neoliberal imperant i es dedicaran a mantenir-la. Fet que portarà a una lògica de centres guanyadors i centres perdedors i a la generació de projectes educatius i didàctics selectius. El possible resultat d’aquestes accions serà la creació d’una xarxa de centres públics (els privats tenen el seu rànquing particular) a dos velocitats: els centres de projectes selectius i els centres ordinaris. I, evidentment, aquests últims assumiran una major concentració d’alumnat amb dificultats.