L’autonomia dels centres educatius, una qüestió de poder i responsabilitat

Els mitjans de comunicació de Catalunya s’estan fent ressò d’alguns aspectes d’escassa fondària que conté l’esborrany de decret que, sobre l’autonomia dels centres educatius, té previst aprovar el Govern de la Generalitat de Catalunya. Alguns aspectes destacats pels mitjans – és sorprenent un cop més que aquests disposin d’informació abans que en disposi la tant cloquejada comunitat educativa que habita els centres– són: “els directors podran sancionar el professorat” (veure una entrada anterior d’aquest blog: Brindis al sol i política educativa); “els alumnes podran ser sancionats amb mesures correctores d’utilitat social” (els anys 80 del passat segle aquesta pràctica era habitual en alguns centres de formació professional del Baix Llobregat)... Evidentment, per a aquest viatge no feien falta alforges. N’hi ha d’haver quelcom més al decret. I, efectivament, hi ha d’altres i importants qüestions sobre les quals reflexionar. Una de molt important: l’autonomia dels centres educatius.

Autonomia i poder

Aplicat a les escoles, com a qualsevol altra institució, el terme autonomia –paraula que designa un mitjà i no pas un fi- vol dir desconcentració del poder, assumpció de responsabilitats, transferència de competències. Termes que són equivalents només per les seves connotacions, però que tots ells suposen, en aquest cas, atorgar poders als òrgans directius dels centres, als consells de direcció, als claustres del professorat, als consells escolars, i la pèrdua de poder dels òrgans centrals de govern. En resum, la concreció de l’autonomia es dóna en l’exercici del poder, el seu repartiment i la seva aplicació pràctica. És a dir, qui ostenta el poder no actua per sí mateix, té la capacitat de fer-fer als altres. En paraules de Michel Foucault, el poder és “une action sur l’action”.

La qüestió del repartiment del poder té importància cabdal en el mitjà escolar. Per un costat, ha de donar suma zero: més poder per a un, comporta menys poder per a altres; més poder per als òrgans de direcció dels centres, menys per als serveis centrals i territorials; més per als òrgans col•lectius de professorat, menys poder per als directius; més poder per als òrgans col•lectius representatius de la comunitat educativa, menys per als òrgans col•lectius de professorat. D’altra banda, la presa de més poder ha de comportar l’assumpció de major responsabilitat i la implicació en la coresponsabilitat: més poder per als òrgans de direcció significa ser coresponsables de les polítiques i de les pràctiques institucionals; més poder per als òrgans col•lectius exigeix coresponsabilitat en el projecte educatiu del centre (PEC)...

Val a dir que l’objectiu que es troba en la base de l’autonomia dels centres educatius, d’acord amb l’esborrany de decret, és augmentar la qualitat i la competitivitat en l’educació. Aquesta doble finalitat amaga una trampa, car es fa servir dos termes que no necessàriament tenen relació directa i que, fins i tot, poden portar a resultats negatius quan s’interelacionen. És un senyal “de modernitat” transmutada directament del món del capitalisme, atès que es revela una visió mercantilista de l’educació quan es legisla que a millors resultats els centres educatius disposaran de més recursos, sacralitzant així els resultats –assimilant-los a qualitat - sense prendre en consideració els processos i els recursos prèviament existents – imprescindibles per a la competitivitat -.

Ara bé, fent abstracció de l’important caràcter ideològic que oculta el decret, tornem a les reflexions inicials sobre autonomia i poder, parant atenció en els continguts positius que comporten. Deixo per a una propera reflexió els aspectes crítics de l’esborrany de decret.


Governança i responsabilitat

Autonomia significa, en primer lloc, la competència de cada centre per identificar la pròpia identitat i els propis objectius a curt, mitjà i llarg termini, així com la capacitat de construir una estratègia per assolir-los i la possibilitat de disposar dels recursos necessaris.

1. Perquè això sigui possible, és imprescindible comptar amb equips directius i de professorat responsables i actius, capaços d’afrontar les dificultats que planteja dia a dia una institució complexa com l’escola, disposats a superar definitivament un tipus d’organització centralista, governada per una manera d’actuar basada en l’assumpció teòrica de totes les responsabilitats per part de la conselleria corresponent, des de la financera fins l’administrativa, des del nomenament del professorat a la presa de responsabilitat civil davant les famílies i la societat. En aquest context, els professionals de l’educació (tant els qui només ensenyen, com els qui també gestionen) centren la seva activitat en desenvolupar els programes formatius i administrar-ne l’alternança temporal, bé procurant, en el millor dels casos, un clima social positiu als centres, bé cercant satisfer desitjos personals.
Front aquesta situació, el panorama que es planteja amb el decret d’autonomia de centres comporta una forma molt madura de participació democràtica, que exigeix una forta i clara afirmació del principi de responsabilitat. Alhora, aquest demana rendiment de comptes per part dels perceptors de l’autonomia: un programa d’acció clarament definit i verificable, amb criteris d’avaluació públics i transparents.

2. L’augment de responsabilitat haurà de comportar també un canvi en el rol dels òrgans de direcció dels centres. Especialment, s’haurà de modificar el paper de la figura de qui exerceix la direcció, que no podrà limitar-se a ser un mediador d’interessos particulars interns i corporatius, sinó que haurà d’ésser de vell antuvi garant del rumb cap el qual el centre educatiu evoluciona i innova, tot sintetitzant les exigències internes i les externes, canalitzant els interessos de tots els implicats, en el marc d’una estratègia general que cerca la qualitat organitzativa i pedagògica, per tal d’assolir un servei públic de primer nivell.
És clar que, perquè això sigui possible, el centre educatiu i els seus gestors – les direccions i el professorat - han d’ésser incentivats, han de rebre aportacions (en plural, perquè afecta finançament, infraestructures, personal, recursos pedagògics...), que els permetin treballar amb seguretat, sense dependre un dia i altre de la “bona voluntat dels qui governen”. Diuen que de bones intencions l’infern n’és ple.

3. L’actual estat, generalment poc positiu, del govern dels centres educatius és incompatible amb l’autonomia, l’assumpció de responsabilitats i el conseqüent rendiment de comptes. Aquest últim requereix de programes d’actuació, criteris de valoració i identificació d’actors i agents, clarament definits i verificables. Aquests elements, juntament amb el PEC, són claus per demostrar la capacitat d’autogovern del centres.

4. Per garantir una autonomia eficaç en els centres és necessari, per un costat, separar i, per altre, articular els objectius particulars de cada centre i els generals del sistema educatiu. Aquests últims no han de suposar pas cap obstacle, sinó que han de servir com a punt de referència i d’estímul per a l’autonomia assumida amb responsabilitat.

5. L’assumpció d’autonomia significa també augment de responsabilitat col•lectiva i individual del professorat comunament acostumat a centrar-se en el “propi” programa formatiu i en l’activitat de la “seva” aula, sense que els resultats de la tasca que duen a terme tinguin necessàriament a veure amb el PEC i amb els objectius generals, amb una gran absència de crítica externa i d’autocrítica. L’hàbit d’adaptació a noves formes de fer, saber i ensenyar, és una manera madura de participació democràtica en l’autonomia.

6. Punt de referència considerable de l’autonomia conscientment adquirida és el nivell d’implicació i compromís que els centres educatius han d’assolir amb l’entorn social, cultural i econòmic. D’una banda, l’activitat dels centres afecta els àmbits logístics, organitzatius i de decisió de l’entorn local i, per tant, serà important valorar la cooperació necessària d’aquesta afectació. D’altra banda, l’activitat dels centres haurà d’integrar-se en el conjunt d’actuacions que de caire educatiu, cultural i social es duen a terme en l’entorn local, com aportació pròpia al servei al ciutadà. Així, el centre educatiu, en l’exercici de la seva autonomia, haurà de considerar de manera equilibrada els interessos i necessitats externs i interns, modificant aquests darrers si fóra necessari, amb la finalitat d’establir relacions clares i estables afavoridores del capital social de l’entorn.

7. L’autonomia dels centres afecta així mateix l’interior de la institució escolar, que s’haurà de regir també pels principis de la governança: simplicitat, claredat i transparència, responsabilitat compartida. Ara bé, això exigeix, entre d’altres, un treball coordinat entre l’activitat didàctica i la formulació de propostes orgàniques, fonamentat en l’estabilitat de les plantilles professionals. L’actual situació de ball de bastons que es viu al final i en l’inici de cada curs escolar no es pot mantenir i incideix negativament davant de qualsevol actuació que es vulgui dur a terme cap a l’autonomia dels centres. És imprescindible situar aquest tema en l’àmbit de les sinergies estratègiques entre conselleria i centres.

8. En el mateix sentit, ha d’actuar la generació de normativa que afecta l’acció dels centres. Actualment, existeix una estratificació abusiva de lleis, decrets i altres normes que impossibilita la transició a un model descentralitzat i desconcentrat. Aquesta normativa provoca, d’una banda, importants dificultats a la gestió i, d’altra, empeny els docents a participar en processos de pressa de decisió parcel•lats i repetitius. El principi de subsidiarietat i la simplificació burocràtica són la base d’un model d’autonomia.

9. Aquest model necessita alhora d’una formulació organitzativa dels centres basada en la federació, física o virtual. Tot exemplificant: els cinc centres d’ensenyament secundari existents en un determinat àmbit local han de garantir un determinat nivell d’oferta de serveis educatius de forma complementària i cooperant. A la vegada, aquesta federació, conseqüència de l’autonomia, ha de facilitar l’existència d’economies d’escala per a l’abastament de béns, serveis i recursos.
És important, però, fer aquí una breu referència a la possible temptació, per part dels responsables de la política educativa, de crear “megacentres” sota una gestió unitària, basant-se en principis d’eficàcia i eficiència sense considerar d’altres com la pertinència, l’impacte o la sostenibilitat.

10. Per cloure aquestes reflexions i aportacions cal fer esment del sistema de selecció i contractació de professorat al servei dels centres educatius en un marc d’autonomia de gestió. Evidentment, el tema requereix d’una anàlisi molt detinguda, ara bé, la selecció i contractació de professorat és el nus gordià de la política educativa, per tant, en un marc d’autonomia de centres, haurà de gaudir d’una rigorosa avaluació qualitativa, situada lluny de qualsevol rigidesa, de mecanismes centralitzats i d’un mercat de treball únic.