Autonomia de centres i lideratge

M’assabento que una amiga ha presentat la dimissió del càrrec que ocupava al director del centre educatiu on treballa. Era membre de l’equip directiu i, durant uns quants anys, ha suportat el menyspreament a la seva tasca per part del director. Em pregunto per què ha esperat fins ara per plantar-se. No vull, però, entrar en una consideració moral sobre la manera de fer de la meva amiga. El succés em serveix com a excusa per reflexionar sobre el lideratge directiu ara que els centres disposen d’un marc “autonòmic”.

El coneixement i domini de competències de gestió és un element bàsic de la tasca directiva, ara bé, no és suficient en l’exercici de les responsabilitats i complexitats (i no diguem dels riscos que s’assumeixen, però això és un altre tema) que comporta la funció directiva en la nova realitat que suposen els centres autònoms. Com dirien els entesos, cal dominar el “management” i accentuar el “leadership”. Vaja, més que mai, calen direccions que, principalment, liderin a més de gestionar.

El lideratge no és una virtut infusa, no prové d’una simple transmissió de coneixements o del domini de determinades habilitats tècniques. El lideratge és quelcom qualitatiu que se situa en la vitalitat personal i és complementa amb la capacitat d’operar. A un líder se’l segueix no pas perquè mana sinó per convenciment personal, car té un propòsit, es compromet amb un projecte i uns objectius, es basa en unes creences sòlides, que admeten ser contrastades. Qui lidera inspira i se’l segueix per voluntat pròpia.

Ésser capaç de comunicar, proporcionar empatia, donar exemple, comportar-se com a membre d’un equip, ésser motivant i proactiu, saber conciliar, ser capaç de delegar i confiar en la delegació, saber compartir i distribuir el poder, ésser resolutiu i exigent, ésser camarada...

Un líder en un marc de centres autònoms s’ha de suportar en quatre punts claus: tenir una visió estratègica, afavorir un clima de treball obert i potenciador d’equips/s, generar un entorn de treball on la disciplina i el control tenen un paper cabdal i, a la vegada, donar seguretat i proporcionar ajut.

¿Es donen avui directors o directores de centres educatius amb aquestes característiques? Sí, però són escassos. De fet, el director del centre on treballa la meva amiga no està adornat de cap d’aquestes virtuts. És director per absència d’un/una veritable líder.

¿Seran les autoritats educatives capaces d’acceptar i dinamitzar directors autònoms amb aquestes característiques? Personalment, opino que no, car el meu parer és que l’Administració cerca gestors (“treballar per assolir resultats”) i no pas líders. Al menys, és el que traspuen la Llei d’Educació de Catalunya, el decret de centres autònoms i l’esborrany de decret que regularà la funció directiva. El temps dirà.

El projecte educatiu: 1. Prolegòmens a un projecte/una política educativa

A diferència d’altres àmbits, com l’economia, la defensa o la salut, el concepte de projecte/política educativa no està prou clarificat. Abans de fer una retirada “in pensione”, en llenço a escriure algunes reflexions en aquest quadern de camp en relació amb allò que entenc per projecte educatiu/política educativa i, fins i tot, goso fer algunes propostes sobre els elements que, al meu entendre, haurien de conformar el projecte/la política educativa.

Començo per llistar algunes qüestions prèvies que caldria considerar:
1. El projecte educatiu es limita a les polítiques educatives, o aquestes s’emmarquen en un context organitzatiu, ideològic, financer, legal..., que ha de contribuir a la seva definició?
2. L’organització jeràrquica de l’educació afavoreix el desenvolupament d’una política educativa “de qualitat” o cal un grau d’autonomia dels actors i agents?
3. L’actual discurs tecnocràtic sobre el rendiment, basat només en les competències, ha de ser el pal de paller del projecte educatiu, o cal posar en qüestió aquest principi i fonamentar-lo en què?
4. El projecte educatiu hauria d’ocupar-se prioritàriament de la transmissió de coneixements i habilitats, o bé és precís replantejar profundament els continguts curriculars i les metodologies didàctiques i pedagògiques?
5. És suficient que el projecte educatiu es limiti a l’aportació dels coneixements necessaris per decidir i jutjar, o ha d’ampliar el seu camp d’acció fins desenvolupar la persona de manera integral?
6. [Per tant] Cal continuar jutjant la política educativa tan sols a la llum dels resultats quantitatius assolits, o és convenient mesurar la “qualitat total” del projecte educatiu?
7. El projecte educatiu s’ha de veure condicionat pel context vigent “d’angoixa escolar”, de competició generalitzada, de jerarquització socioeconòmica..., o hauria de gaudir d’una política educativa aliena a aquests condicionants i de quins?
8. El projecte educatiu ha de ser reactiu a llistats i rànquings, puntuals i traumàtics, o ha de vetllar per distanciar-se del moment?
9. Considerem que les polítiques educatives han de continuar sent en essència el reflex del desig d’un conseller/ministre, d’un partit polític/grup de pressió, o fóra necessari que la matèria educativa emergís d’un acord entre experts (docents i no docents)?
10. El projecte educatiu és sostenible sense una política de personal concertada amb els objectius i continguts del projecte, o requereix d’una acció decidida de posada al dia organitzacional, didàctica i pedagògica dels docents?

Lògicament, també seria necessari definir de manera acurada el marc d’equitat i igualtat d’oportunitats en el qual cal desenvolupar el projecte/política educativa.