Mostrando entradas con la etiqueta Autonomia de centres. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Autonomia de centres. Mostrar todas las entradas

domingo, 19 de septiembre de 2010

Autonomia de centres i lideratge

M’assabento que una amiga ha presentat la dimissió del càrrec que ocupava al director del centre educatiu on treballa. Era membre de l’equip directiu i, durant uns quants anys, ha suportat el menyspreament a la seva tasca per part del director. Em pregunto per què ha esperat fins ara per plantar-se. No vull, però, entrar en una consideració moral sobre la manera de fer de la meva amiga. El succés em serveix com a excusa per reflexionar sobre el lideratge directiu ara que els centres disposen d’un marc “autonòmic”.

El coneixement i domini de competències de gestió és un element bàsic de la tasca directiva, ara bé, no és suficient en l’exercici de les responsabilitats i complexitats (i no diguem dels riscos que s’assumeixen, però això és un altre tema) que comporta la funció directiva en la nova realitat que suposen els centres autònoms. Com dirien els entesos, cal dominar el “management” i accentuar el “leadership”. Vaja, més que mai, calen direccions que, principalment, liderin a més de gestionar.

El lideratge no és una virtut infusa, no prové d’una simple transmissió de coneixements o del domini de determinades habilitats tècniques. El lideratge és quelcom qualitatiu que se situa en la vitalitat personal i és complementa amb la capacitat d’operar. A un líder se’l segueix no pas perquè mana sinó per convenciment personal, car té un propòsit, es compromet amb un projecte i uns objectius, es basa en unes creences sòlides, que admeten ser contrastades. Qui lidera inspira i se’l segueix per voluntat pròpia.

Ésser capaç de comunicar, proporcionar empatia, donar exemple, comportar-se com a membre d’un equip, ésser motivant i proactiu, saber conciliar, ser capaç de delegar i confiar en la delegació, saber compartir i distribuir el poder, ésser resolutiu i exigent, ésser camarada...

Un líder en un marc de centres autònoms s’ha de suportar en quatre punts claus: tenir una visió estratègica, afavorir un clima de treball obert i potenciador d’equips/s, generar un entorn de treball on la disciplina i el control tenen un paper cabdal i, a la vegada, donar seguretat i proporcionar ajut.

¿Es donen avui directors o directores de centres educatius amb aquestes característiques? Sí, però són escassos. De fet, el director del centre on treballa la meva amiga no està adornat de cap d’aquestes virtuts. És director per absència d’un/una veritable líder.

¿Seran les autoritats educatives capaces d’acceptar i dinamitzar directors autònoms amb aquestes característiques? Personalment, opino que no, car el meu parer és que l’Administració cerca gestors (“treballar per assolir resultats”) i no pas líders. Al menys, és el que traspuen la Llei d’Educació de Catalunya, el decret de centres autònoms i l’esborrany de decret que regularà la funció directiva. El temps dirà.

martes, 31 de agosto de 2010

Autonomía de centros educativos: el currículo

En un artículo anterior del blog aporté algunas reflexiones sobre la autonomía de los centros educativos y la responsabilidad que ésta comporta tanto para los gestores de la política educativa general como para los miembros de los equipos directivos y para el propio profesorado. Una vez publicado en Cataluña el decreto de autonomía de centros educativos, que afecta a “los centros públicos y […] privados […] sostenidos total o parcialmente con recursos públicos”, trato de aportar nuevas reflexiones sobre el tema, referidas en este caso al ámbito del currículo.
Antes, sin embargo, de entrar en harina, considero que conviene señalar que, cuando se habla de autonomía, no se hace referencia a una autonomía total y absoluta e, igualmente, es importante recordar que cualquier grado de decisión en el ámbito de la autonomía supone ajustarse y respetar el marco normativo, de una parte, y no poner en riego los intereses generales del sistema, de otra. Por otro lado, es bueno tener presente que transferir a los centros la capacidad de decidir individualmente puede generar diferencias substanciales entre unos y otros, según en qué sentido adopten sus decisiones, poniendo en riesgo la coherencia, los intereses generales y los principios básicos del sistema. De ahí que estas reflexiones tengan un cierto carácter de aviso preventivo para navegantes, los patrones del barco y la marinería.
La posibilidad de que cada centro decida sobre aspectos de su propio currículo abre la puerta a la “especialización curricular”, a que ciertos centros puedan optar por un determinado itinerario académico y, gracias a su atracción, seleccionar a su alumnado. Pensemos en centros que optasen por realizar ofertas académicas dirigidas a los estudios o profesiones de mayor prestigio y éxito social o económico, automáticamente, se convertirían en centros de élite – como ya se produce en las universidades privadas -. Por otro lado, estos centros podrían definir perfiles de entrada, eligiendo su alumnado, y dejarían para otros centros, sin dichas posibilidades o regidos por criterios de equidad e igualdad de oportunidades, la escolarización “del resto del alumnado”. Inevitablemente, se aumentaría gravemente la dualidad de la red actualmente existente: centros de élite y centros asistenciales.
Es más, si cada centro decide su propio currículo sin tener en cuenta las decisiones de los centros vecinos (actualmente, a veces, son incapaces de ponerse de acuerdo los centros de un mismo municipio para marcar las fiestas de libre disposición) se perdería la cohesión del sistema y las administraciones educativas no podrían disponer de una imprescindible programación equilibrada de la oferta educativa en cada zona de escolarización. Cuando las decisiones sobre el currículo son adoptadas individualmente por cada centro, ¿qué garantía tiene el sistema educativo de que en una determinada zona escolar la suma de las decisiones de los centros es coherente y la oferta educativa es suficiente? No podemos olvidar que, hasta el momento, en la pequeña autonomía de que disponen los centros para completar el currículo (materias optativas o de diseño propio) las decisiones se adoptan, en muchas ocasiones, por intereses corporativos de la plantilla o de los departamentos, por encima de interés pedagógicos o de planificación de la oferta.
Parece que las prevenciones establecidas por el Decreto de autonomía de centros educativos son insuficientes para asegurar la coherencia necesaria en la planificación curricular y la cohesión del sistema. Es cierto que el artículo 5.1,c) del repetido Decreto establece que “el centro ha de mantener la concreción de los currículos a disposición de la Administración educativa a fin de que ésta pueda comprobar su ajuste a los mínimos curriculares…”. ¿Quién, cómo, de qué manera se comprueba, qué plazos se da la Administración para corregir los posibles desajustes? Y, una vez comprobado, qué, si el currículo ya está vigente y se ha realizado toda la organización del centro, se están impartiendo las enseñanzas, el alumnado sigue una determinada programación, etc., etc., etc. ¿Habrá que esperar el resultado de la evaluación externa de la Agencia de Evaluación? Si es así, lejos me lo fiáis, pues.

Tal vez pueda parecer que pongo palos a la rueda de la autonomía curricular de los centros. Lejos de mí tamaña osadía. Creo firmemente en la necesidad y conveniencia de dicha autonomía (y de muchas otras). Tan sólo me limito, como he indicado anteriormente, a realizar un aviso para navegantes. Y estoy convencido de que, como en tantos otros aspectos, el patrón del barco tiene aquí una responsabilidad principal. Ha de tener siempre presente el principio de subsidiariedad que compromete a estar presente en todo momento apoyando y prestando ayuda, soporte técnico y guiando a cada centro educativo.

miércoles, 23 de junio de 2010

Autonomia de centres educatius i autoavaluació

L’avaluació dels centres educatius té una història bastant curta que s’inicià a França a principis dels anys noranta del passat segle. Fins aleshores, l’avaluació dels centres era una projecció de l’avaluació del seu alumnat: si els resultats dels alumnes eren bons o dolents el centre era considerat també bo o dolent. Fou a partir de la publicació d’un informe elaborat al país veí (Robert Ballion, Education-Formation-Recherche, 1991) que es va considerar l’avaluació dels centres educatius com a “una avaluació d’una unitat de producció”, és a dir, com a una unitat que té la seva pròpia funcionalitat, que opera autònomament.

A l’àmbit educatiu de Catalunya, ens acostem ara a aquesta avaluació de manera generalitzada. Tenim el precedent marcat per l’avaluació sistèmica de la formació professional reglada, que ha significat una fita en l’avaluació dels centres com a ens que van més enllà d’una simple agregació d’individus i ha valorat l’eficàcia, l’eficiència i l’impacte de la seva acció. Ara bé, els centres a avaluar no gaudeixen encara d’autonomia i estem a l’expectativa de conèixer el contingut definitiu de les normatives que han de regular aquesta autonomia dels centres i la seva direcció i personal directiu, com a conseqüència de les directrius i orientacions que es defineixen a la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). En aquest entretemps, crec oportú reflexionar sobre el paper que l’autoavaluació pot desenvolupar en aquesta futura nova realitat que afectarà els centres educatius.

Considero que l’autoavaluació és un corol•lari coherent amb l’autonomia: una manera de mesurar la correcta utilització de la capacitat de maniobra dels centres reconeguda per l’Administració educativa. L’autoavaluació respon al principi d”’escola que aprèn”, car pot contribuir a oferir als centres un valor afegit que no aporten altres tipus d’avaluacions, com ara, la memòria anual, la certificació de la qualitat o la valoració realitzada per una inspecció. En tot cas, aquests altres instruments poden servir de contrast de la qualitat de l’autoavaluació.

En un marc d’autonomia dels centres educatius, cal considerar imprescindible passar d’un model burocràtic d’avaluació –que ha estat l’habitual fins ara (basat fonamentalment en l’emissió de normatives i directrius des de l’estructura orgànica, i en el control dels actes dels centres i dels ensenyants que les han d’acomplir) - a un model de tipus democràtic, basat en la “autoregulació”. És a dir, a un sistema d’avaluació fonamentat en dos principis: d’una banda, l’assoliment de major equitat, eficàcia, eficiència i funcionalitat (com a components bàsics de la qualitat) de l’acció dels centres, fixada en la valoració dels resultats en relació amb els objectius previstos; d’altra banda, en la transferència i assumpció d’una autonomia que permeti als centres – i, de manera més àmplia, al conjunt de la seva comunitat educativa – posar en marxa els mecanismes, eines i recursos que considerin més adients per contribuir a una millor gestió del sistema i assolir aquells objectius. En aquest model, l’administració educativa hauria d’establir els objectius i emetre les directrius, les orientacions i la normativa general, així com dispensar el finançament corresponent, tot realitzant el seguiment i control posterior. Per la seva banda, els centres haurien de retre comptes a l’administració, a la pròpia comunitat educativa i a la societat en general.

Podem considerar la metodologia de l’avaluació de centres educatius sota una doble visió: externa i interna. Quan parlem de la visió externa, fem referència principal a l’anàlisi de la manera de fer dels centres, dels seus mecanismes de regulació i control, dels seus resultats. Lògicament, en aquesta avaluació externa s’han de considerar les aportacions dels propis centres. Parlem, doncs, bàsicament, d’un model tècnic d’avaluació. Quan considerem l’avaluació interna es referim a aquella que exigeix una alta implicació de tots els actors i les seves actuacions vers la qualitat. Aquesta avaluació, que ha de comptar, si s’escau, amb suport extern, ha de ser formativa i sumativa. Parlem, doncs, d’un model participat d’autoavaluació.

El model d’avaluació externa fa servir eines elaborades fora del centre, estandarditzades, que permeten valorar els resultats i realitzar una comparació amb altres centres amb l’objectiu de realitzar la seva contextualització i identificar bones pràctiques. El control de l’avaluació està fora del centre i per això l’avaluació externa pot afectar la presa de decisió però en cap cas ha d’influir l’autonomia del centre. Un dels aspectes positius de l’avaluació externa és evitar la subjectivitat dels avaluadors.

El model d’avaluació interna (autoavaluació) és més participatiu i té més presents els processos i la seva adequació a les característiques de cada centre. Allò que dóna eficàcia al model és el treball en comú (amb el risc de subjectivitat i autocomplaença que això comporta) i que és el mateix centre qui té el control sobre l’avaluació. Aquest control pot ser total o bé estar encomanat a una entitat externa però el centre hi participa plenament i és propietari únic dels resultats.

Ara bé, no es tracta pas de dos model excloents. És de major importància la complementarietat d’aquests models que no pas la seva “concurrència competitiva”.

L’autoavaluació: una alternativa necessària en un marc d’autonomia

Els processos de descentralització i autonomia dels centres escolars, que ocupen avui un important espai de centralitat en l’acció educativa a Catalunya, troben certes dificultats conceptuals, estructurals i d’implantació. Una primera dificultat se situa en el fet que, en general, els centres educatius troben entrebancs a l’hora de considerar-se com a “ens morals”, amb un cert nivell d’autonomia, no tan sols en allò que fa referència a la gestió dels recursos humans, sinó també pel que fa a l’organització del treball i a la determinació dels currículums. És aquesta manca d’autoreconeixement la que, de vegades, fa que els centres no siguin capaços d’actuar de forma transparent i d’estructurar-se amb sistemes propis d’organitzacions democràtiques. Una segona dificultat es troba en l’acció mateixa del departament responsable en matèria educativa, la qual bascula entre dues tendències contraposades que es deixen sentir en l’organització funcional dels centres educatius: descentralització teòrica front centralització pràctica.

Front aquestes realitats contraposades s’està produint arreu del món una evolució jurídica avançada – el lideratge compartit-, segons la qual, l’escola, com a servei públic, ha de saber conciliar l’autonomia amb el “quadre de comandament” tradicional que dóna suport organitzatiu a la gestió del centre educatiu. En el marc d’aquesta conciliació, el repte més important és que els gestors dels centres educatius i els professionals de l’ensenyament siguin capaços de construir una metodologia de treball poc burocràtica, dotada d’una important càrrega de cooperació professional, d’una identitat col•lectiva coherent amb la cultura i valors de l’organització, d’un exercici del lideratge i d’una capacitat de mobilització, a l’entorn d’un projecte comú.

Des d’aquesta perspectiva, un centre educatiu podria convertir-se en una organització professional disposada a assumir, de manera col•lectiva, una triple responsabilitat:
• Desenvolupar dispositius d’ensenyament-aprenentatge de qualitat addicionals per ajudar l’alumnat a assolir els objectius formatius al final del seu cicle d’estudis.
• Identificar continuadament els canvis estructurals i pedagògics per tal d’integrar noves metodologies i recursos.
• Instaurar un clima i un mètode de treball que permetin explorar i desenvolupar les competències individuals i col•lectives existents.

En el marc d’aquesta perspectiva, els professionals de l’ensenyament esdevindrien actors principals i responsables dels canvis a emprendre en el sí dels centres educatius. Per això, seria necessari, a més:
a. Que l’administració responsable del sistema educatiu definís les finalitats comunes i un pla-marc d’actuació, en el qual els centres disposarien d’un ampli marge de maniobra en matèria de funcionament, de recursos humans i d’orientacions curriculars, on la visió de baix a dalt prevalgués enfront de la visió de dalt a baix.
b. Que les direccions i el professorat dels centres fessin seu el pla-marc i, prèvia negociació dels recursos, definissin el projecte de gestió, curricular i educatiu dels centres amb el màxim marge possible de llibertat.
c. Que cada centre educatiu concretés aquest projecte en un pla d’acció plurianual explícit, que fos sotmès anualment a autoavaluació i revisió, així com a una avaluació externa periòdica.

D’altra banda, la concepció habitual de l’avaluació institucional pot impulsar insidiosament “la cultura” del control, agreujar les desigualtats o desenvolupar una certa forma de “privatització” dels centres. Per això és important concebre l’avaluació institucional des d’una perspectiva sistèmica i en coherència amb les actuacions destinades a afermar l’autonomia i l’assumpció de responsabilitats per part dels centres. Aquesta diferent visió serà possible només si els centres són capaços de:
• Dotar-se d’un sistema eficaç d’autoavaluació, capaç de controlar i regular la posada en pràctica i el desenvolupament del propi projecte de centre.
• Definir, a partir del pla-marc propi les seves exigències de qualitat i introduir-ne els controls d’eficàcia i eficiència necessaris.
• Negociar, sobre la base dels resultats de l’autoavaluació, els ajustos necessaris: acceleració o alentiment de les actuacions a dur a terme, redefinició de prioritats, necessitat de recursos complementaris...
• Contrastar els resultats de l’autoavaluació amb els membres de la comunitat educativa.
• Comparar els resultats de l’autoavaluació amb els resultats d’altres centres de característiques similars, a partir de l’anàlisi de les variables rellevants que influeixen en aquests resultats.
• Negociar amb les autoritats educatives les modificacions (outputs interns i inputs externs) necessàries en el projecte de centre: redefinició de prioritats, augment de recursos personals o pedagògics, finançament addicional...

miércoles, 27 de enero de 2010

L’autonomia dels centres educatius (3): alguns requeriments

L’autonomia dels centres educatius (3): alguns requeriments

Amb aquest tercer lliurament, vull tancar, per ara, les entrades al blog sobre el tema de l’autonomia dels centres educatius.

En el primer article - L’autonomia dels centres educatius, una qüestió de poder i responsabilitat - s’exposen els aspectes positius que, al meu entendre, presenta l’esborrany de decret en el què es basarà aquesta autonomia, tot valorant l’oportunitat que s’ofereix als centres i apuntant algunes “concessions” que el departament responsable en matèria educativa i els centres s’han de fer mútuament en la línia de coresponsabilitat que tota cessió i assumpció de poder comporta. En el segon article, - L’autonomia dels centres educatius (2), una estratègia neoliberal -, es posa de manifest la visió neoliberal que traspua l’esmentat decret i les possibles conseqüències que pot comportar aquesta tendència per a la direcció dels centres, per al professorat i per a la pràctica docent. Tendència que, d’altra banda, també és present en la mateixa Llei d’Educació de Catalunya (LEC).

Aquest darrer article vol centrar la reflexió en els requeriments que, al meu entendre, han de donar-se – uns previs i d’altres en el camí- per tal que l’autonomia dels centres esdevingui una realitat i no es quedi, un cop més, en paper mullat.
• És condició prèvia que es doni solució a la tensió existent de vell antuvi en el mateix departament encarregat de la matèria educativa entre dues tendències clarament contraposades: centralització pràctica front a descentralització teòrica en l’enfocament estratègic de l’educació. Aquesta doble tendència es reflecteix diàriament en l’organització funcional del sistema i marca llargues i profundes distàncies entre allò que s’estableix des de l’estructura orgànica i allò que es plasma en la funcional. Cal, doncs, un encaix d’estructures i accions.
• En un espai de coresponsabilitat, propi de tota autonomia, han de donar-se unes metodologies, mecanismes i instruments adequats per al seguiment, control i avaluació dels programes i activitats, que es duen a terme en els centres, amb un sentit bidireccional i absoluta transparència. Un dels principals instruments, en aquest àmbit, ha de ser l’existència d’un sistema d’informació – captació, recepció, emissió, articulació... d’informació i dades – que, d’una banda, acabi per sempre amb la manca d’informació i, d’altra banda, posi fi al recurs a canals informals de comunicació i d’informació desestructurada que obstaculitzen les millores sistèmiques.
• En aquest espai instrumental, call situar també la necessitat de creació i aprovisionament de metodologies i recursos tècnics i humans, així com les accions formatives necessàries, dotats tots ells de qualitat, destinats a la gestió i administració dels centres.
• La formació dels gestors dels centres (en una situació d’autonomia són quelcom més que tradicionals directors) en eines de direcció, gestió, administració i, sobretot, gestió dels recursos humans, dinàmiques de grup, negociació, saber-fer social. A més a més, atès que el decret d'autonomia atorgarà les direccions competències sancionadores sobre el professorat, caldrà investir-lis urgentment d'aquesta autoritat. D’altra banda, com que la LEC els atorga la competència avaluadora, serà condició sine qua non l’adquisició de competències i sabers sobre avaluació sistèmica i educativa.
• És imprescindible incorporar (i, evidentment, permetre la incorporació de) nous perfils de professorat que, de manera permanent uns o temporal d’altres, aportin les seves capacitats i competències en pro de la qualitat formativa i educativa dels centres. Professionals amb dominis relacionats amb el coneixement de l’entorn socioeconòmic on s’ubica cada centre, experts en orientació acadèmica i laboral, en salut i sanitat, en psicologia i psiquiatria, en multiculturalitat, en convivència i clima social... Tot això en funció del projecte educatiu de cada centre i dels objectius que, a curt, mig i llarg termini, s’hagi marcat aquest, lluny de les habituals rigideses de contractació de professorat.
• Per tal que cada centre pugui dur a terme tot allò que preveu el projecte de decret d’autonomia de centres (planificar projectes didàctics propis, concretar el currículum, engegar projectes d’avaluació i concretar d’altres accions pedagògiques), és imprescindible la presència dels centres en l’elaboració dels plans estratègics educatius, dels marcs curriculars, dels referents de l’acció tutorial..., generats des del corresponent departament, mitjançant una participació directa, no diferida o representada. Ull, però, amb l’elaboració i possible posada en marxa de sistemes fragmentats i esmicolats que, emparats sota el principi d’autonomia, puguin portar a l’elaboració de currículums localistes.
• L’autonomia dels centres educatius exigeix fer realitat el caràcter de bé comú de l’educació i del coneixement, és a dir, de l’escola i de l’institut, així com fer efectiu el caràcter de producció social i de valor econòmic de l’aprenentatge. Això comporta l’inserció real dels centres en el propi entorn socioeconòmic i també la necessitat de treballar coordinadament amb aquest entorn.
• En una societat que evoluciona ràpidament, el perfeccionament professional esdevé essencial. El professorat s’enfronta a tipologies d’alumnes cada cop més diverses i a exigències i demandes creixents. Desenvolupar els coneixements, les aptituds i les actituds d’aquest professorat constitueix un espai d’inversió clau, susceptible d’influir considerablement en els resultats de l’alumnat. Serà, docs, imprescindible que el sistema d’autonomia permeti la creació d’espais i la dotació de recursos perquè la formació contínua del professorat sigui una realitat:
 Donada la feblesa de la formació professional inicial del professorat, és imprescindible (i previ) la implantació de programes de formació contínua obligatoris amb la finalitat que el professorat puguin actualitzar els seus coneixements i les seves competències per tal que la seva participació i implicació sigui proactiva en tot allò que fa referència a planificar projectes didàctics propis, concretar el currículum, engegar projectes d’avaluació i concretar d’altres accions pedagògiques. Lloc principal en aquesta formació contínua ha d’ocupar la formació en TIC aplicada a l’experiència pràctica dels ensenyants.
 D’altres elements imprescindibles que ha de contenir aquesta formació són: aprendre d’altres professionals, conèixer bones pràctiques, intercanviar eines, recursos i instruments.

Déu n’hi do la feina que quedar per fer abans i després que aparegui el decret d’autonomia de centres en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya! Qualsevol avançament significarà malbaratar esforços i recursos.

jueves, 14 de enero de 2010

L’autonomia dels centres educatius (2), una estratègia neoliberal

En un article anterior d’aquest blog, L’autonomia dels centres educatius: una qüestió de poder i responsabilitat, reflexiono sobre el valor afegit que pot aportar a la gestió i a la qualitat de l’educació l’esborrany de decret sobre autonomia dels centres educatius. La reflexió en l’esmentat article se centra a ressaltar els aspectes positius que conté l’esborrany. Ara bé, en la mateixa entrada, es diu:
“Val a dir que l’objectiu que es troba en la base de l’autonomia dels centres educatius, d’acord amb l’esborrany de decret, és augmentar la qualitat i la competitivitat en l’educació. Aquesta doble finalitat amaga una trampa, car es fa servir dos termes que no necessàriament tenen relació directa i que, fins i tot, poden portar a resultats negatius quan s’interelacionen. És un senyal “de modernitat” transmutada directament del món del capitalisme, atès que es revela una visió mercantilista de l’educació quan es legisla que a millors resultats els centres educatius disposaran de més recursos, sacralitzant així els resultats –assimilant-los a qualitat - sense prendre en consideració els processos i els recursos prèviament existents – imprescindibles per a la competitivitat –“.

Considero que aquesta neo-reforma que vol implantar el decret – i, lògicament, la LEC (Llei d’Educació de Catalunya), en tant que dimana d’aquesta - imposa una regla universal, pròpia de la factoria fordista: més salari a major productivitat. És a dir, a millors resultats (és a dir, a més aprovats, perquè en això es concreten aquells), els centres rebran més recursos.

Aquesta afirmació sobre la visió mercantilista – neoliberal - del futur decret queda de fet recollida en la mateixa LEC, des del moment en què tracta de convertir els centres educatius en màquines d’eficàcia mitjançant la sacralització dels resultats. Igualment, la justificació política última de l’autonomia dels centres educatius se situa, tant en la LEC com en la proposta de decret, en la lògica econòmica de la competitivitat - la concurrència competitiva -, des del moment en què “[...] l’avaluació dels centres relaciona els resultats educatius [...] amb els recursos” (art. 55, del decret). On es tindrà en consideració el punt de partida i les condicions humanes, materials, pedagògiques en les que treballa el centre? No apareixen mencionats en lloc. Per casualitat, ¿el departament responsable en matèria educativa farà tabula rasa, és a dir, equipararà a tots els centres en el moment d’avaluar-los i donarà per bo que tots estan en igualtat de condicions d’entrada sense estar-lo? Si no és així, com es farà?

Certament, aquesta inclinació neoliberal dels nostres legisladors educatius té una dimensió mundial, capitanejada i liderada pels països anglòfons. Ara bé, això no justifica la necessitat i conveniència de fer-la servir a casa nostra. En aplicar aquesta nova recepta, desapareixeran els problemes eterns que pateix l’escola?, significarà que seran eliminats els vicis històrics, la deixadesa/abandonament, les contradiccions entre estructura orgànica i funcional...?

Els principals perills que aguaiten els centres educatius amb aquesta estratègia són:

El professorat pot esdevenir un operari de l’enginyeria didàctica...

En aquest esquema fordista, el centre educatiu ha de donar resposta únicament a la pressió del client (l’entorn socioeconòmic i familiar) i alhora ha de respondre a les exigències d’una economia del coneixement. En aquest lògica, serà, doncs, necessari establir indicadors de productivitat. Per tal de respondre les exigències de productivitat, el professorat (que, a més a més, serà meritat amb “graus docents” pels resultats assolits - article 61.2 de l’esborrany de decret-) passarà a ser operari d’una enginyeria didàctica, elaborada per experts en laboratoris (les editorials en saben molt del tema), que permeti assegurar resultats positius. I qui no arribi? Bé, d’això no es parla en l’esborrany de decret. Es dóna per fet que l’autonomia atorgada i un bon projecte educatiu de centre, degudament planificat i seguit fil per randa, obtindrà els resultats esperats, sigui quin sigui el material humà del què es disposi.

... els directors o directores poden passar a ser caps de producció...

L’objectiu màxim de tota direcció serà aconseguir resultats – eficàcia-, perquè conformaran la base de la seva meritació. ¿Trobarem en el frontispici dels centres educatius la coneguda frase “el primer objectius de qualsevol empresa és obtenir resultats i beneficis”? L’educació serà considerada com un bé privat, suma de rendiments individuals, car aquests legitimaran la millora del finançament dels centres. I, en conseqüència, el saber serà contemplat sota una òptica merament utilitarista, on la creació del capital formatiu-educatiu individual tindrà valor en tant que respongui a les demandes del mercat de treball, on el capital social, generat per la suma de capitals individuals, perdrà el seu sentit transformador del model de desenvolupament de la societat.

L’esborrany de decret traspua, en aquest sentit, una racionalització administrativa, de gestió i pedagògica, de l’autonomia dels centres adreçada únicament al servei de l’eficàcia. En realitat, es tracta de posar en marxa un nou ordre en l’educació sotmès a la lògica del mercat en els àmbits ideològic, organitzacional, sociològic i econòmic.

... i els centres educatius poden convertir-se en centres de “selecció natural”

Els indicadors de productivitat s’aplicaran també a cada centre. Els seus resultats, convertits en rànquings i difosos a tort i a dret, definiran el palmarès d’escoles i instituts. Les conseqüències d’aquests fets seran múltiples i una de les més importants consistirà en servir de guia perquè les famílies escollin “els millors centres” per als seus fills. Aquí es reflectiran l’oferta, la demanda, la competència, els rendiments assolits... Com, d’altra banda, els centres educatius no parteixen d’un sòcol comú en igualtats de condicions, sinó que seran premiats a posteriori pels resultats i aquest premi marcarà les diferències progressives, el desenvolupament de desigualtats i de segregacions estarà servit.

Els centres educatius, estimulats per la concurrència competitiva, seran impel•lits a oferir “el millor per als millors”. Faran seva la ideologia neoliberal imperant i es dedicaran a mantenir-la. Fet que portarà a una lògica de centres guanyadors i centres perdedors i a la generació de projectes educatius i didàctics selectius. El possible resultat d’aquestes accions serà la creació d’una xarxa de centres públics (els privats tenen el seu rànquing particular) a dos velocitats: els centres de projectes selectius i els centres ordinaris. I, evidentment, aquests últims assumiran una major concentració d’alumnat amb dificultats.

viernes, 25 de diciembre de 2009

L’autonomia dels centres educatius, una qüestió de poder i responsabilitat

Els mitjans de comunicació de Catalunya s’estan fent ressò d’alguns aspectes d’escassa fondària que conté l’esborrany de decret que, sobre l’autonomia dels centres educatius, té previst aprovar el Govern de la Generalitat de Catalunya. Alguns aspectes destacats pels mitjans – és sorprenent un cop més que aquests disposin d’informació abans que en disposi la tant cloquejada comunitat educativa que habita els centres– són: “els directors podran sancionar el professorat” (veure una entrada anterior d’aquest blog: Brindis al sol i política educativa); “els alumnes podran ser sancionats amb mesures correctores d’utilitat social” (els anys 80 del passat segle aquesta pràctica era habitual en alguns centres de formació professional del Baix Llobregat)... Evidentment, per a aquest viatge no feien falta alforges. N’hi ha d’haver quelcom més al decret. I, efectivament, hi ha d’altres i importants qüestions sobre les quals reflexionar. Una de molt important: l’autonomia dels centres educatius.

Autonomia i poder

Aplicat a les escoles, com a qualsevol altra institució, el terme autonomia –paraula que designa un mitjà i no pas un fi- vol dir desconcentració del poder, assumpció de responsabilitats, transferència de competències. Termes que són equivalents només per les seves connotacions, però que tots ells suposen, en aquest cas, atorgar poders als òrgans directius dels centres, als consells de direcció, als claustres del professorat, als consells escolars, i la pèrdua de poder dels òrgans centrals de govern. En resum, la concreció de l’autonomia es dóna en l’exercici del poder, el seu repartiment i la seva aplicació pràctica. És a dir, qui ostenta el poder no actua per sí mateix, té la capacitat de fer-fer als altres. En paraules de Michel Foucault, el poder és “une action sur l’action”.

La qüestió del repartiment del poder té importància cabdal en el mitjà escolar. Per un costat, ha de donar suma zero: més poder per a un, comporta menys poder per a altres; més poder per als òrgans de direcció dels centres, menys per als serveis centrals i territorials; més per als òrgans col•lectius de professorat, menys poder per als directius; més poder per als òrgans col•lectius representatius de la comunitat educativa, menys per als òrgans col•lectius de professorat. D’altra banda, la presa de més poder ha de comportar l’assumpció de major responsabilitat i la implicació en la coresponsabilitat: més poder per als òrgans de direcció significa ser coresponsables de les polítiques i de les pràctiques institucionals; més poder per als òrgans col•lectius exigeix coresponsabilitat en el projecte educatiu del centre (PEC)...

Val a dir que l’objectiu que es troba en la base de l’autonomia dels centres educatius, d’acord amb l’esborrany de decret, és augmentar la qualitat i la competitivitat en l’educació. Aquesta doble finalitat amaga una trampa, car es fa servir dos termes que no necessàriament tenen relació directa i que, fins i tot, poden portar a resultats negatius quan s’interelacionen. És un senyal “de modernitat” transmutada directament del món del capitalisme, atès que es revela una visió mercantilista de l’educació quan es legisla que a millors resultats els centres educatius disposaran de més recursos, sacralitzant així els resultats –assimilant-los a qualitat - sense prendre en consideració els processos i els recursos prèviament existents – imprescindibles per a la competitivitat -.

Ara bé, fent abstracció de l’important caràcter ideològic que oculta el decret, tornem a les reflexions inicials sobre autonomia i poder, parant atenció en els continguts positius que comporten. Deixo per a una propera reflexió els aspectes crítics de l’esborrany de decret.


Governança i responsabilitat

Autonomia significa, en primer lloc, la competència de cada centre per identificar la pròpia identitat i els propis objectius a curt, mitjà i llarg termini, així com la capacitat de construir una estratègia per assolir-los i la possibilitat de disposar dels recursos necessaris.

1. Perquè això sigui possible, és imprescindible comptar amb equips directius i de professorat responsables i actius, capaços d’afrontar les dificultats que planteja dia a dia una institució complexa com l’escola, disposats a superar definitivament un tipus d’organització centralista, governada per una manera d’actuar basada en l’assumpció teòrica de totes les responsabilitats per part de la conselleria corresponent, des de la financera fins l’administrativa, des del nomenament del professorat a la presa de responsabilitat civil davant les famílies i la societat. En aquest context, els professionals de l’educació (tant els qui només ensenyen, com els qui també gestionen) centren la seva activitat en desenvolupar els programes formatius i administrar-ne l’alternança temporal, bé procurant, en el millor dels casos, un clima social positiu als centres, bé cercant satisfer desitjos personals.
Front aquesta situació, el panorama que es planteja amb el decret d’autonomia de centres comporta una forma molt madura de participació democràtica, que exigeix una forta i clara afirmació del principi de responsabilitat. Alhora, aquest demana rendiment de comptes per part dels perceptors de l’autonomia: un programa d’acció clarament definit i verificable, amb criteris d’avaluació públics i transparents.

2. L’augment de responsabilitat haurà de comportar també un canvi en el rol dels òrgans de direcció dels centres. Especialment, s’haurà de modificar el paper de la figura de qui exerceix la direcció, que no podrà limitar-se a ser un mediador d’interessos particulars interns i corporatius, sinó que haurà d’ésser de vell antuvi garant del rumb cap el qual el centre educatiu evoluciona i innova, tot sintetitzant les exigències internes i les externes, canalitzant els interessos de tots els implicats, en el marc d’una estratègia general que cerca la qualitat organitzativa i pedagògica, per tal d’assolir un servei públic de primer nivell.
És clar que, perquè això sigui possible, el centre educatiu i els seus gestors – les direccions i el professorat - han d’ésser incentivats, han de rebre aportacions (en plural, perquè afecta finançament, infraestructures, personal, recursos pedagògics...), que els permetin treballar amb seguretat, sense dependre un dia i altre de la “bona voluntat dels qui governen”. Diuen que de bones intencions l’infern n’és ple.

3. L’actual estat, generalment poc positiu, del govern dels centres educatius és incompatible amb l’autonomia, l’assumpció de responsabilitats i el conseqüent rendiment de comptes. Aquest últim requereix de programes d’actuació, criteris de valoració i identificació d’actors i agents, clarament definits i verificables. Aquests elements, juntament amb el PEC, són claus per demostrar la capacitat d’autogovern del centres.

4. Per garantir una autonomia eficaç en els centres és necessari, per un costat, separar i, per altre, articular els objectius particulars de cada centre i els generals del sistema educatiu. Aquests últims no han de suposar pas cap obstacle, sinó que han de servir com a punt de referència i d’estímul per a l’autonomia assumida amb responsabilitat.

5. L’assumpció d’autonomia significa també augment de responsabilitat col•lectiva i individual del professorat comunament acostumat a centrar-se en el “propi” programa formatiu i en l’activitat de la “seva” aula, sense que els resultats de la tasca que duen a terme tinguin necessàriament a veure amb el PEC i amb els objectius generals, amb una gran absència de crítica externa i d’autocrítica. L’hàbit d’adaptació a noves formes de fer, saber i ensenyar, és una manera madura de participació democràtica en l’autonomia.

6. Punt de referència considerable de l’autonomia conscientment adquirida és el nivell d’implicació i compromís que els centres educatius han d’assolir amb l’entorn social, cultural i econòmic. D’una banda, l’activitat dels centres afecta els àmbits logístics, organitzatius i de decisió de l’entorn local i, per tant, serà important valorar la cooperació necessària d’aquesta afectació. D’altra banda, l’activitat dels centres haurà d’integrar-se en el conjunt d’actuacions que de caire educatiu, cultural i social es duen a terme en l’entorn local, com aportació pròpia al servei al ciutadà. Així, el centre educatiu, en l’exercici de la seva autonomia, haurà de considerar de manera equilibrada els interessos i necessitats externs i interns, modificant aquests darrers si fóra necessari, amb la finalitat d’establir relacions clares i estables afavoridores del capital social de l’entorn.

7. L’autonomia dels centres afecta així mateix l’interior de la institució escolar, que s’haurà de regir també pels principis de la governança: simplicitat, claredat i transparència, responsabilitat compartida. Ara bé, això exigeix, entre d’altres, un treball coordinat entre l’activitat didàctica i la formulació de propostes orgàniques, fonamentat en l’estabilitat de les plantilles professionals. L’actual situació de ball de bastons que es viu al final i en l’inici de cada curs escolar no es pot mantenir i incideix negativament davant de qualsevol actuació que es vulgui dur a terme cap a l’autonomia dels centres. És imprescindible situar aquest tema en l’àmbit de les sinergies estratègiques entre conselleria i centres.

8. En el mateix sentit, ha d’actuar la generació de normativa que afecta l’acció dels centres. Actualment, existeix una estratificació abusiva de lleis, decrets i altres normes que impossibilita la transició a un model descentralitzat i desconcentrat. Aquesta normativa provoca, d’una banda, importants dificultats a la gestió i, d’altra, empeny els docents a participar en processos de pressa de decisió parcel•lats i repetitius. El principi de subsidiarietat i la simplificació burocràtica són la base d’un model d’autonomia.

9. Aquest model necessita alhora d’una formulació organitzativa dels centres basada en la federació, física o virtual. Tot exemplificant: els cinc centres d’ensenyament secundari existents en un determinat àmbit local han de garantir un determinat nivell d’oferta de serveis educatius de forma complementària i cooperant. A la vegada, aquesta federació, conseqüència de l’autonomia, ha de facilitar l’existència d’economies d’escala per a l’abastament de béns, serveis i recursos.
És important, però, fer aquí una breu referència a la possible temptació, per part dels responsables de la política educativa, de crear “megacentres” sota una gestió unitària, basant-se en principis d’eficàcia i eficiència sense considerar d’altres com la pertinència, l’impacte o la sostenibilitat.

10. Per cloure aquestes reflexions i aportacions cal fer esment del sistema de selecció i contractació de professorat al servei dels centres educatius en un marc d’autonomia de gestió. Evidentment, el tema requereix d’una anàlisi molt detinguda, ara bé, la selecció i contractació de professorat és el nus gordià de la política educativa, per tant, en un marc d’autonomia de centres, haurà de gaudir d’una rigorosa avaluació qualitativa, situada lluny de qualsevol rigidesa, de mecanismes centralitzats i d’un mercat de treball únic.