Avui, ens hem assabentat per la premsa que la Generalitat de Catalunya ha decidit aplaçar un any l’avaluació de 4t d’ESO. Deixant de banda la possible utilitat d’aquesta avaluació, el seu aplaçament, imputat a les estretors pressupostàries, i la congelació sine die de l’Agència d’Avaluació de l’Educació (AdA) manifesten de manera palesa la por que els polítics actualment governants a Catalunya tenen a l’avaluació, al rendiment de comptes públic.
La pràctica de l'avaluació de les polítiques públiques és encara feble a casa nostra; d’altra banda, en l’àmbit educatiu, tan sols se'n fa ressò polític i mediàtic d’algunes de caràcter extern “acreditades” com ara el PISA, de la qual fóra bo parlar llargament i pausada, car la seva validesa és absolutament limitada. Les avaluacions realitzades a casa nostra per iniciativa pròpia no es prenen en consideració política i social. En aquest sentit, són paradigmàtics els casos de l’avaluació de la formació professional reglada a Catalunya, que dorm la som dels justos bé guardada (encara la guarden?) i amagada en un calaix, malgrat la seva contrastada qualitat, així com l’avaluació de 6è de Primària del curs 2009-2010 que no ha servit pas per modificar sistemes, metodologies, didàctiques i recursos.
Diversos frens fan difícil la visibilitat de les avaluacions, com ara, l’absència d’una cultura de l’avaluació, la por a compartir informacions, la “fugida d’estudi” de rendir comptes per part de l’administració pública i dels seus gestors, l’absència de sentit i servei social en bona part dels servidors públics a tots els seus nivells, la por al debat ciutadà participatiu, la generació de reticències front la transparència i les possibles “sancions”...
No obstant això, l’avaluació és acte polític real que reflecteix el desenvolupament d’una política i ajuda a revelar les veritables motivacions dels polítics. Altrament dit, l’avaluació de les polítiques públiques és una pràctica democràtica destinada a reactivar i donar contingut al concepte de responsabilitat política.
Per tot això, l’aplaçament de l’avaluació de 4t d’ESO i la congelació de l’AdA no són altra cosa que l’instal•lació d’una gran impostura carregada d’indiferència, ocultació i silenci. Són la manifestació d’un abús de poder que fuig de l’autocrítica i tendeix a l’autojustificació.
CUADERNO QUE CONTIENE REFLEXIONES, OPINIONES, ANÁLISIS Y CUALQUIER OTRO TIPO DE COSAS RARAS SOBRE FORMACIÓN, EDUCACIÓN, EMPLEO Y OTRAS POLÍTICAS PÚBLICAS
Mostrando entradas con la etiqueta Avaluació. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Avaluació. Mostrar todas las entradas
martes, 22 de marzo de 2011
domingo, 19 de diciembre de 2010
L’AdA i l'avaluació d'una política pública, una bona ocasió perduda
Finalment, després de dos anys de “negociacions” dins del departament responsable en matèria educativa de la Generalitat de Catalunya, el Govern va aprovar el passat novembre els estatuts que han de regir l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació (AdA). Benvinguts siguin. Però..., ¿seria millor dir que val més una mica que gens? La gestació dels estatuts ha durat massa temps i, en l’infantament, ha sortit un fill amb importants problemes de desenvolupament.
Fou en inciar-se l’any 2007 quan vaig rebre dos encàrrecs en la meva feina en el Consell Superior d’Avaluació: un, elaborar la proposta de continguts que haurien d’anar a la futura Llei d’Educació de Catalunya (LEC) en relació amb la creació d’una agència d’avaluació; dos, redactar una proposta d’estatuts que haurien de regir aquesta agència. L’encàrrec venia del President del Consell, qui va supervisar el redactat i va trametre ambdues propostes al conseller responsable en matèria educativa.
La LEC va aprovar la creació de l’Agència tot modificant la proposta inicial en un aspecte substancial: aquesta depèn del departament responsable de la política educativa i no pas del Parlament, com es proposava. Un cop posada en marxa la Llei, es va iniciar el camí de negociació dels estatuts de l’Agència. Des d’aleshores (juliol de 2009) fins a la seva aprovació, el redactat ha tingut modificacions de forma i de fons. Ara, els Estatuts aprovats i publicats al DOGC mantenen l’esperit inicial, però han sufert algunes modificacions significatives. Millor dit, han patit amputacions importants. Aquestes, fan que la capacitat d’actuació de l’AdA es vegi greument condicionada i, a la vegada, són un síntoma d’una manca de concepció democràtica de l’avaluació de les polítiques públiques i de la seva vàlua com a instrument de retroalimentació, millora i projecció del sistema educatiu.
Cal fer constar també que, d’acord amb els propis Estatuts, l’Agència no tindrà plena efectivitat, és a dir, no finalitzarà el seu periple fundacional, fins... l’any 2016. “¡Cuán largo me lo fiáis!", va dir don Juan Tenorio. I mentre tant? Bé, anem fent. Val més una mica que gens (???).
Al meu parer, dos són els aspectes més significatius de les amputacions, deficiències i síntomes no-democràtics que pateixen l’Agència i els seus estatuts: d’una banda, com he indicat anteriorment, la dependència de l’Agència del departament responsable de la política educativa; d’altra banda, les funcions efectives de l’Agència han quedat retallades.
Dues pincellades sobre l’avaluació de les polítiques públiques
Evidentment, no és aquest l’espai per desenvolupar un curs de formació sobre el concepte i l’essència de l’avaluació, però considero important en relació amb la resta del contingut d’aquesta entrada, oferir un breu llistat d’algunes de les característiques i condicions que ha de reunir tota avaluació (i en tractar-se d’una política pública, com és l’educació, encara més: cal educar donant exemple).
Son característiques pròpies de l’avaluació: el rigor, la imparcialitat, la independència, la transparència, l’objectivitat, la presa en consideració de diferents punts de vista, la voluntat de defensar l’interès general.
L’avaluació consisteix a comparar els resultats d’una acció, programa, política, amb els mitjans que s’han fet servir – legals, administratius, financers – i amb els objectius inicialment fixats.
L’avaluació es diferencia de la tasca de control i inspecció en que ha de valorar l’eficàcia de l’acció, el programa, la política, i no només ha de verificar el compliment de les normes administratives o tècniques. D’altra banda, control i inspecció no fan servir els mateixos procediments i no responen a les mateixes exigències. Per això, les missions de control i inspecció i les missions d’avaluació no han d’ésser confiades a les mateixes persones.
L’acció de l’AdA es pot trobar fortament condicionada
Com a conseqüència de la LEC, l’Agència és controlada pel departament d’educació i tan sols ha d’informar al Parlament. Els Estatuts mantenen aquesta circumstància: “ha d’elaborar un informe anual sobre els resultats de les avaluacions i altres actuacions realitzades” que “es tramet al Parlament de Catalunya” (art. 14.1). Ni tan sols existeix l’obligació de retre comptes presencials. Un informe escrit és suficient.
L’Agència, però, “s’adscriu al departament competent en matèria d’educació no universitària” (art. 1.3). És a dir, el departament és jutge i part. Ítem més, “la persona titular de la Presidència de l’Agència [...] és nomenada pel Govern, a proposta de la persona titular del departament competent en matèria d’educació no universitària (art. 19.1). Igualment, “la persona titular de la Direcció de l’Agència [...] és nomenada i separada pel Govern a proposta de la persona titular del departament competent en matèria d’educació no universitària” (art. 20.1). És a dir, qui ha de presidir i qui ha de dirigir les actuacions de l’òrgan que jutja la política educativa són persones nomenades a proposta del conseller o consellera que dirigeix aquesta política. Sens dubte es corre el risc que la professionalitat i l’ètica de les persones que tinguin les responsabilitats de presidir i dirigir l’AdA sigui sotmesa a pressions cada cop que hagi d’iniciar un procés d’avaluació o retre comptes públiques dels seus resultats.
D’altra banda, l’article 13.1 dels Estatuts ordena que “per al desenvolupament de l’activitat que li és pròpia, l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació ha de negociar i subscriure amb el departament competent en matèria d’educació no universitària contractes programa successius, que ha d’aprovar el Govern, en els quals s’han de definir els projectes que el departament competent en matèria d’educació no universitària encomana desenvolupar a l’Agència, així com el finançament per al període corresponent”. En resum, l’Agència depèn del departament corresponent també en allò que fa referència a les actuacions que ha de dur a terme en relació amb la política educativa. La iniciativa pròpia i independent sobre què avaluar queda sotmesa exclusivament a la trobada de finançament per part dels rectors de l’AdA.
Davant d’aquest panorama, ¿podrà realment el Consell Rector “definir les línies generals d’actuació de l’Agència i aprovar-ne el pla estratègic” (art. 18. 9a)?
Una Agència amb funcions retallades
Què diu la LEC sobre les modalitats d’avaluació i les funcions de l’Agència?
Sens dubte es tracta d’una clara manifestació del retall de les funcions de l’AdA i que, a més a més, contradiu la filosofia de l’avaluació de polítiques públiques, car s’encomana al cos d’inspecció una tasca avaluadora. Una evident contradicció in agendo.
Aquest retall es converteix en control absolut per part del departament corresponent a partir del què determina l’article 7.2 dels Estatuts:
“L’Agència requereix l’autorització expressa del departament competent en
matèria d’educació no universitària per a aquelles actuacions que afectin un ens públic o el sistema educatiu en el seu conjunt i no derivin directament d’allò que preveuen els articles 66, 159, 185, 186, 188, 190, 191, 193, 194 i concordants de la Llei d’educació [...]”
Altra expressió d’aquest control queda explicitada en l’article 154.2 de la LEC, que sens dubte té una redacció alambinada, però no amaga l’objectiu que persegueix: “El departament competent en matèria d’educació no universitària vehicula preferentment la seva col•laboració en l’exercici de les funcions avaluadores encomanades a l’Agència per mitjà de la Inspecció d’Educació”,
És més, tal i com es dedueix del redactat de diferents articles de la LEC i del Estatuts de l’Agència, són manifests el retall de competències d’aquesta i les contradiccions i duplicitats de funcions entre servei d’Inspecció i AdA. En cas de dubte, sempre les normes s’inclinen a donar preponderància al servei sobre l’Agència.
Caldrà veure com es concreta definitivament l’estructura de l’Agència per ampliar aquestes reflexions i valorar fins a quin punt les seves funcions es desenvolupen a partir dels criteris propis de l’avaluació d’una política pública i es duen a terme amb independència, transparència i fiabilitat.
[Bressanone (Bolzano, Itàlia)-Sant Just Desvern (Barcelona), 30 de novembre i 17 de desembre de 2010]
Fou en inciar-se l’any 2007 quan vaig rebre dos encàrrecs en la meva feina en el Consell Superior d’Avaluació: un, elaborar la proposta de continguts que haurien d’anar a la futura Llei d’Educació de Catalunya (LEC) en relació amb la creació d’una agència d’avaluació; dos, redactar una proposta d’estatuts que haurien de regir aquesta agència. L’encàrrec venia del President del Consell, qui va supervisar el redactat i va trametre ambdues propostes al conseller responsable en matèria educativa.
La LEC va aprovar la creació de l’Agència tot modificant la proposta inicial en un aspecte substancial: aquesta depèn del departament responsable de la política educativa i no pas del Parlament, com es proposava. Un cop posada en marxa la Llei, es va iniciar el camí de negociació dels estatuts de l’Agència. Des d’aleshores (juliol de 2009) fins a la seva aprovació, el redactat ha tingut modificacions de forma i de fons. Ara, els Estatuts aprovats i publicats al DOGC mantenen l’esperit inicial, però han sufert algunes modificacions significatives. Millor dit, han patit amputacions importants. Aquestes, fan que la capacitat d’actuació de l’AdA es vegi greument condicionada i, a la vegada, són un síntoma d’una manca de concepció democràtica de l’avaluació de les polítiques públiques i de la seva vàlua com a instrument de retroalimentació, millora i projecció del sistema educatiu.
Cal fer constar també que, d’acord amb els propis Estatuts, l’Agència no tindrà plena efectivitat, és a dir, no finalitzarà el seu periple fundacional, fins... l’any 2016. “¡Cuán largo me lo fiáis!", va dir don Juan Tenorio. I mentre tant? Bé, anem fent. Val més una mica que gens (???).
Al meu parer, dos són els aspectes més significatius de les amputacions, deficiències i síntomes no-democràtics que pateixen l’Agència i els seus estatuts: d’una banda, com he indicat anteriorment, la dependència de l’Agència del departament responsable de la política educativa; d’altra banda, les funcions efectives de l’Agència han quedat retallades.
Dues pincellades sobre l’avaluació de les polítiques públiques
Evidentment, no és aquest l’espai per desenvolupar un curs de formació sobre el concepte i l’essència de l’avaluació, però considero important en relació amb la resta del contingut d’aquesta entrada, oferir un breu llistat d’algunes de les característiques i condicions que ha de reunir tota avaluació (i en tractar-se d’una política pública, com és l’educació, encara més: cal educar donant exemple).
Son característiques pròpies de l’avaluació: el rigor, la imparcialitat, la independència, la transparència, l’objectivitat, la presa en consideració de diferents punts de vista, la voluntat de defensar l’interès general.
L’avaluació consisteix a comparar els resultats d’una acció, programa, política, amb els mitjans que s’han fet servir – legals, administratius, financers – i amb els objectius inicialment fixats.
L’avaluació es diferencia de la tasca de control i inspecció en que ha de valorar l’eficàcia de l’acció, el programa, la política, i no només ha de verificar el compliment de les normes administratives o tècniques. D’altra banda, control i inspecció no fan servir els mateixos procediments i no responen a les mateixes exigències. Per això, les missions de control i inspecció i les missions d’avaluació no han d’ésser confiades a les mateixes persones.
L’acció de l’AdA es pot trobar fortament condicionada
Com a conseqüència de la LEC, l’Agència és controlada pel departament d’educació i tan sols ha d’informar al Parlament. Els Estatuts mantenen aquesta circumstància: “ha d’elaborar un informe anual sobre els resultats de les avaluacions i altres actuacions realitzades” que “es tramet al Parlament de Catalunya” (art. 14.1). Ni tan sols existeix l’obligació de retre comptes presencials. Un informe escrit és suficient.
L’Agència, però, “s’adscriu al departament competent en matèria d’educació no universitària” (art. 1.3). És a dir, el departament és jutge i part. Ítem més, “la persona titular de la Presidència de l’Agència [...] és nomenada pel Govern, a proposta de la persona titular del departament competent en matèria d’educació no universitària (art. 19.1). Igualment, “la persona titular de la Direcció de l’Agència [...] és nomenada i separada pel Govern a proposta de la persona titular del departament competent en matèria d’educació no universitària” (art. 20.1). És a dir, qui ha de presidir i qui ha de dirigir les actuacions de l’òrgan que jutja la política educativa són persones nomenades a proposta del conseller o consellera que dirigeix aquesta política. Sens dubte es corre el risc que la professionalitat i l’ètica de les persones que tinguin les responsabilitats de presidir i dirigir l’AdA sigui sotmesa a pressions cada cop que hagi d’iniciar un procés d’avaluació o retre comptes públiques dels seus resultats.
D’altra banda, l’article 13.1 dels Estatuts ordena que “per al desenvolupament de l’activitat que li és pròpia, l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació ha de negociar i subscriure amb el departament competent en matèria d’educació no universitària contractes programa successius, que ha d’aprovar el Govern, en els quals s’han de definir els projectes que el departament competent en matèria d’educació no universitària encomana desenvolupar a l’Agència, així com el finançament per al període corresponent”. En resum, l’Agència depèn del departament corresponent també en allò que fa referència a les actuacions que ha de dur a terme en relació amb la política educativa. La iniciativa pròpia i independent sobre què avaluar queda sotmesa exclusivament a la trobada de finançament per part dels rectors de l’AdA.
Davant d’aquest panorama, ¿podrà realment el Consell Rector “definir les línies generals d’actuació de l’Agència i aprovar-ne el pla estratègic” (art. 18. 9a)?
Una Agència amb funcions retallades
Què diu la LEC sobre les modalitats d’avaluació i les funcions de l’Agència?
Sens dubte es tracta d’una clara manifestació del retall de les funcions de l’AdA i que, a més a més, contradiu la filosofia de l’avaluació de polítiques públiques, car s’encomana al cos d’inspecció una tasca avaluadora. Una evident contradicció in agendo.
Aquest retall es converteix en control absolut per part del departament corresponent a partir del què determina l’article 7.2 dels Estatuts:
“L’Agència requereix l’autorització expressa del departament competent en
matèria d’educació no universitària per a aquelles actuacions que afectin un ens públic o el sistema educatiu en el seu conjunt i no derivin directament d’allò que preveuen els articles 66, 159, 185, 186, 188, 190, 191, 193, 194 i concordants de la Llei d’educació [...]”
Altra expressió d’aquest control queda explicitada en l’article 154.2 de la LEC, que sens dubte té una redacció alambinada, però no amaga l’objectiu que persegueix: “El departament competent en matèria d’educació no universitària vehicula preferentment la seva col•laboració en l’exercici de les funcions avaluadores encomanades a l’Agència per mitjà de la Inspecció d’Educació”,
És més, tal i com es dedueix del redactat de diferents articles de la LEC i del Estatuts de l’Agència, són manifests el retall de competències d’aquesta i les contradiccions i duplicitats de funcions entre servei d’Inspecció i AdA. En cas de dubte, sempre les normes s’inclinen a donar preponderància al servei sobre l’Agència.
Caldrà veure com es concreta definitivament l’estructura de l’Agència per ampliar aquestes reflexions i valorar fins a quin punt les seves funcions es desenvolupen a partir dels criteris propis de l’avaluació d’una política pública i es duen a terme amb independència, transparència i fiabilitat.
[Bressanone (Bolzano, Itàlia)-Sant Just Desvern (Barcelona), 30 de novembre i 17 de desembre de 2010]
martes, 20 de julio de 2010
Avaluar, per a què?
PISA, TALIS, SITES, TIMSS, ISSUS, avaluació de la formació professional reglada, avaluació general diagnòstica, avaluació de competències bàsiques, avaluació de 6è de Primària, de 2n d’ESO... I les que estan en fase de planificació. Hi ha qui en dóna més? ¿Resultat de totes i cadascuna d’elles?: el sistema educatiu català està sota mínims. Tant si l’analitzem globalment, com per etapes educatives, com per cicles o cursos, el sistema està totalment malmès.
Però, el sistema és viu, malgrat les seves grans febleses i desempar. Hi ha professors i professores, autèntics professionals, que s’hi dediquen, que aprenen cada dia formant-se per compte propi i revertint sobre el seu alumnat allò aprés, que treballen en equip, que dediquen hores i hores a preparar classes i corregir, que fan servir internet per comunicar-se amb l’alumnat, posar-li deures i tornar-los revisats amb observacions...
A Catalunya, en acabar el curs 2009-2010, s’ha efectuat, per segon any consecutiu, una avaluació externa de 6è de Primària que, entre d’altres resultats, ha posat de manifest, un cop més, les grans febleses i incongruències del sistema educatiu. Si no fos perquè aquestes resulten gairebé esperpèntiques i són doloroses per als propis alumnes i les seves famílies, seria per riure. Alumnes aprovats en l’avaluació externa, han estat suspesos en l’avaluació interna, la que fa el professorat que és qui porta un seguiment diari a l’aula. Què això és possible i “normal”? No és aquest l’espai per analitzar aquest fet -m’hi dedicaré en una nova ocasió sota el judici previ que és possible -, però no és normal.
La irresponsabilitat dels responsables
Si fem excepció de l’avaluació de la FP realitzada recentment, cap ninguna de les proves esmentades a l’inici porta afegida una anàlisi crítica i unes propostes de solució, un possible itinerari o camí a seguir per millorar la situació. En tot cas, s’aporten solucions genèriques, aplicables a entorns i realitats molt diferents.
Ara bé, a l’endemà de l’aparició del corresponent informe sobre cada avaluació s’aboquen acusacions a dojo - dirigides, generalment, al professorat, l’alumnat o l’entorn familiar i social-, s’emeten algunes plors de cocodril, es pronuncien alguns propòsits d’esmena (tal vegada, en castellà queda més clar: propósitos de enmienda)... Però, dos dies després, la cosa no va més enllà. Ah!, i en el cas de l’esmentada avaluació de l’FP, per a què està servint l’anàlisi crítica efectuada i les propostes i recomanacions realitzades? En aquest cas, senzillament, es nega la major: el que diu l’avaluació es considera una desmesura perquè “ja estem des de fa anys posant solució a les problemàtiques detectades”. Ho afirmen i es queden tan amples. Sort, però, que no poden assenyalar com culpables l’alumnat, el professorat o l’entorn, sinó, ho farien.
Mai, el resultat d’una avaluació va seguit d’una autocrítica dels responsables del sistema, ni d’un examen meticulós de les causes profundes dels èxits o fracassos. Mai, s’elabora un pla estratègic d’acció immediata (podrien crear una unitat d’emergència educativa i suggereixo que s’anomeni UdeME, seguint la lògica militar a l’ús). Mai, es depuren responsabilitats. Això sí, després de cada PISA, PILLS, TIMS... apareixen els grups d’investigadors universitaris que expliquen per activa i per passiva els resultats quantitatius, extrapolant al seu gust conclusions qualitatives que, en la major part de les ocasions, no es corresponen amb els objectius ni amb els continguts d’aquelles avaluacions.
¿On és la responsabilitat dels gestors de la política educativa i dels seus dissenyadors, dels detentors del control i inspecció, dels custodis de l’organització i qualitat del sistema, dels titulars del desenvolupament i formació del personal docent, dels gestors de la planificació i ordenació educativa, dels munyidors dels serveis i recursos educatius...? No se sap on són... ni se’ls espera en el rendiment de comptes.
L’avaluació com a repte i oportunitat
L’avaluació de qualsevol actuació, activitat, pla, programa o política, sigui pública o privada, pot tenir múltiples finalitats. Però, les principals són dues: una, retre comptes; l’altra, cercar i aplicar solucions. En general, l’avaluació de la política educativa no acompleix cap d’aquestes finalitats a casa nostra.
D’un costat, el rendiment de comptes comporta exigència de responsabilitats amb recompensa de la feina bé feta i “pagament de les destroces”. ¿Algun centre educatiu, alguna professora o professor, ha rebut de l’Administració una nota de reconeixement per la seva bona tasca? ¿Algun centre educatiu, algun professor o professora, ha estat reconvingut, advertit, inspeccionat expressament, guiat “pel bon camí”, ha rebut suport i ajuda, o ha estat sancionat a causa dels seus sostinguts i persistents resultats dolents? ¿Alguna de les persones que té la responsabilitat de gestionar una direcció general, una direcció territorial, una conselleria, o algun membre de la inspecció educativa, s’han immolat davant de l’altar d’Atenea quan els resultats són dolents? Segur que, entre aquests prohoms, si el resultat fos un èxit, tot serien felicitacions, somriures, cops a l’esquena... Van fent país!, perquè no hem d’oblidar que, en boca dels màxims responsables de la cosa, “l’educació és una tasca de país” i, per això, es fan “lleis d’educació de país”.
D’altre costat, tota avaluació comporta la detecció de punts forts i febles. Igualment, uns i altres han de ser objecte de reflexió i, especialment per a les febleses, cal cercar possibles solucions i aplicar-les. Tan senzill com això, però a l’hora tan complicat. No pel fet de trobar camins a seguir, sinó perquè, un cop descoberts, és imprescindible aplicar les mesures i, lògicament, esmerçar recursos. I, en aquest apartat, els responsables de la política educativa tampoc estan massa per la feina. Em refereixo a la necessitat d’anar més enllà de la mera aplicació de mesures i aportació de recursos econòmics o més professorat. De vegades, aquesta sortida esdevé innecessària i contraproduent. Tots sabem que pel fet de ser més ric o estar millor dotats no s’és millor o s’arriba més lluny. Últimament, alguns pròcers de la pàtria catalana, dels que fan país, ens ho estan demostrant amb escreix.
Hi ha possibles maneres d’afrontar els reptes i oportunitats que aporta cada avaluació. Per començar, i es tracta del fet més important: les avaluacions s’han de planificar amb temps i qualitat, i han d’estar adaptades a entorns i subjectes diversos. El contingut de l’avaluació s’ha de correspondre amb allò que s’ha ensenyat (sí, sí, malgrat que sembli mentida, de vegades les qüestions que es plantegen en l’avaluació a l’alumnat no han estat objecte de la programació a les aules). El professorat ha de conèixer, en temps i forma, els objectius, els àmbits i les matèries a avaluar. La inspecció educativa ha de donar suport i orientació als centres i professorat (per això, ha d’ésser experta en allò que serà objecte d’avaluació, fet que no sempre es dóna). L’Administració ha de proveir eines, instruments i recursos didàctics i pedagògics als centres i professorat. Les famílies han d’estar informades, també en temps i forma, sobre l’avaluació, el moment de realització, els seus objectius, la seva utilitat... i, després de ser avaluats els joves, han de estar adequadament informades individualment, fins i tot abans que es faci una esbandida dels resultats als mitjans de comunicació.
És imprescindible, un cop realitzada l’avaluació, investigar el perquè dels bons o dolents resultats, perquè en un centre les coses funcionen o perquè en un altre van malament. Un cop feta la investigació cal, de nou, cercar i posar solucions i prendre mesures. Es tracta d’un itinerari que es mou en cercle: impartir docència, avaluar, treure conclusions, cercar sortides, donar suport, exigir, corregir, planificar de nou, impartir docència, avaluar... En resum, assolir els reptes i aprofitar les oportunitats.
Però, el sistema és viu, malgrat les seves grans febleses i desempar. Hi ha professors i professores, autèntics professionals, que s’hi dediquen, que aprenen cada dia formant-se per compte propi i revertint sobre el seu alumnat allò aprés, que treballen en equip, que dediquen hores i hores a preparar classes i corregir, que fan servir internet per comunicar-se amb l’alumnat, posar-li deures i tornar-los revisats amb observacions...
A Catalunya, en acabar el curs 2009-2010, s’ha efectuat, per segon any consecutiu, una avaluació externa de 6è de Primària que, entre d’altres resultats, ha posat de manifest, un cop més, les grans febleses i incongruències del sistema educatiu. Si no fos perquè aquestes resulten gairebé esperpèntiques i són doloroses per als propis alumnes i les seves famílies, seria per riure. Alumnes aprovats en l’avaluació externa, han estat suspesos en l’avaluació interna, la que fa el professorat que és qui porta un seguiment diari a l’aula. Què això és possible i “normal”? No és aquest l’espai per analitzar aquest fet -m’hi dedicaré en una nova ocasió sota el judici previ que és possible -, però no és normal.
La irresponsabilitat dels responsables
Si fem excepció de l’avaluació de la FP realitzada recentment, cap ninguna de les proves esmentades a l’inici porta afegida una anàlisi crítica i unes propostes de solució, un possible itinerari o camí a seguir per millorar la situació. En tot cas, s’aporten solucions genèriques, aplicables a entorns i realitats molt diferents.
Ara bé, a l’endemà de l’aparició del corresponent informe sobre cada avaluació s’aboquen acusacions a dojo - dirigides, generalment, al professorat, l’alumnat o l’entorn familiar i social-, s’emeten algunes plors de cocodril, es pronuncien alguns propòsits d’esmena (tal vegada, en castellà queda més clar: propósitos de enmienda)... Però, dos dies després, la cosa no va més enllà. Ah!, i en el cas de l’esmentada avaluació de l’FP, per a què està servint l’anàlisi crítica efectuada i les propostes i recomanacions realitzades? En aquest cas, senzillament, es nega la major: el que diu l’avaluació es considera una desmesura perquè “ja estem des de fa anys posant solució a les problemàtiques detectades”. Ho afirmen i es queden tan amples. Sort, però, que no poden assenyalar com culpables l’alumnat, el professorat o l’entorn, sinó, ho farien.
Mai, el resultat d’una avaluació va seguit d’una autocrítica dels responsables del sistema, ni d’un examen meticulós de les causes profundes dels èxits o fracassos. Mai, s’elabora un pla estratègic d’acció immediata (podrien crear una unitat d’emergència educativa i suggereixo que s’anomeni UdeME, seguint la lògica militar a l’ús). Mai, es depuren responsabilitats. Això sí, després de cada PISA, PILLS, TIMS... apareixen els grups d’investigadors universitaris que expliquen per activa i per passiva els resultats quantitatius, extrapolant al seu gust conclusions qualitatives que, en la major part de les ocasions, no es corresponen amb els objectius ni amb els continguts d’aquelles avaluacions.
¿On és la responsabilitat dels gestors de la política educativa i dels seus dissenyadors, dels detentors del control i inspecció, dels custodis de l’organització i qualitat del sistema, dels titulars del desenvolupament i formació del personal docent, dels gestors de la planificació i ordenació educativa, dels munyidors dels serveis i recursos educatius...? No se sap on són... ni se’ls espera en el rendiment de comptes.
L’avaluació com a repte i oportunitat
L’avaluació de qualsevol actuació, activitat, pla, programa o política, sigui pública o privada, pot tenir múltiples finalitats. Però, les principals són dues: una, retre comptes; l’altra, cercar i aplicar solucions. En general, l’avaluació de la política educativa no acompleix cap d’aquestes finalitats a casa nostra.
D’un costat, el rendiment de comptes comporta exigència de responsabilitats amb recompensa de la feina bé feta i “pagament de les destroces”. ¿Algun centre educatiu, alguna professora o professor, ha rebut de l’Administració una nota de reconeixement per la seva bona tasca? ¿Algun centre educatiu, algun professor o professora, ha estat reconvingut, advertit, inspeccionat expressament, guiat “pel bon camí”, ha rebut suport i ajuda, o ha estat sancionat a causa dels seus sostinguts i persistents resultats dolents? ¿Alguna de les persones que té la responsabilitat de gestionar una direcció general, una direcció territorial, una conselleria, o algun membre de la inspecció educativa, s’han immolat davant de l’altar d’Atenea quan els resultats són dolents? Segur que, entre aquests prohoms, si el resultat fos un èxit, tot serien felicitacions, somriures, cops a l’esquena... Van fent país!, perquè no hem d’oblidar que, en boca dels màxims responsables de la cosa, “l’educació és una tasca de país” i, per això, es fan “lleis d’educació de país”.
D’altre costat, tota avaluació comporta la detecció de punts forts i febles. Igualment, uns i altres han de ser objecte de reflexió i, especialment per a les febleses, cal cercar possibles solucions i aplicar-les. Tan senzill com això, però a l’hora tan complicat. No pel fet de trobar camins a seguir, sinó perquè, un cop descoberts, és imprescindible aplicar les mesures i, lògicament, esmerçar recursos. I, en aquest apartat, els responsables de la política educativa tampoc estan massa per la feina. Em refereixo a la necessitat d’anar més enllà de la mera aplicació de mesures i aportació de recursos econòmics o més professorat. De vegades, aquesta sortida esdevé innecessària i contraproduent. Tots sabem que pel fet de ser més ric o estar millor dotats no s’és millor o s’arriba més lluny. Últimament, alguns pròcers de la pàtria catalana, dels que fan país, ens ho estan demostrant amb escreix.
Hi ha possibles maneres d’afrontar els reptes i oportunitats que aporta cada avaluació. Per començar, i es tracta del fet més important: les avaluacions s’han de planificar amb temps i qualitat, i han d’estar adaptades a entorns i subjectes diversos. El contingut de l’avaluació s’ha de correspondre amb allò que s’ha ensenyat (sí, sí, malgrat que sembli mentida, de vegades les qüestions que es plantegen en l’avaluació a l’alumnat no han estat objecte de la programació a les aules). El professorat ha de conèixer, en temps i forma, els objectius, els àmbits i les matèries a avaluar. La inspecció educativa ha de donar suport i orientació als centres i professorat (per això, ha d’ésser experta en allò que serà objecte d’avaluació, fet que no sempre es dóna). L’Administració ha de proveir eines, instruments i recursos didàctics i pedagògics als centres i professorat. Les famílies han d’estar informades, també en temps i forma, sobre l’avaluació, el moment de realització, els seus objectius, la seva utilitat... i, després de ser avaluats els joves, han de estar adequadament informades individualment, fins i tot abans que es faci una esbandida dels resultats als mitjans de comunicació.
És imprescindible, un cop realitzada l’avaluació, investigar el perquè dels bons o dolents resultats, perquè en un centre les coses funcionen o perquè en un altre van malament. Un cop feta la investigació cal, de nou, cercar i posar solucions i prendre mesures. Es tracta d’un itinerari que es mou en cercle: impartir docència, avaluar, treure conclusions, cercar sortides, donar suport, exigir, corregir, planificar de nou, impartir docència, avaluar... En resum, assolir els reptes i aprofitar les oportunitats.
miércoles, 23 de junio de 2010
Autonomia de centres educatius i autoavaluació
L’avaluació dels centres educatius té una història bastant curta que s’inicià a França a principis dels anys noranta del passat segle. Fins aleshores, l’avaluació dels centres era una projecció de l’avaluació del seu alumnat: si els resultats dels alumnes eren bons o dolents el centre era considerat també bo o dolent. Fou a partir de la publicació d’un informe elaborat al país veí (Robert Ballion, Education-Formation-Recherche, 1991) que es va considerar l’avaluació dels centres educatius com a “una avaluació d’una unitat de producció”, és a dir, com a una unitat que té la seva pròpia funcionalitat, que opera autònomament.
A l’àmbit educatiu de Catalunya, ens acostem ara a aquesta avaluació de manera generalitzada. Tenim el precedent marcat per l’avaluació sistèmica de la formació professional reglada, que ha significat una fita en l’avaluació dels centres com a ens que van més enllà d’una simple agregació d’individus i ha valorat l’eficàcia, l’eficiència i l’impacte de la seva acció. Ara bé, els centres a avaluar no gaudeixen encara d’autonomia i estem a l’expectativa de conèixer el contingut definitiu de les normatives que han de regular aquesta autonomia dels centres i la seva direcció i personal directiu, com a conseqüència de les directrius i orientacions que es defineixen a la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). En aquest entretemps, crec oportú reflexionar sobre el paper que l’autoavaluació pot desenvolupar en aquesta futura nova realitat que afectarà els centres educatius.
Considero que l’autoavaluació és un corol•lari coherent amb l’autonomia: una manera de mesurar la correcta utilització de la capacitat de maniobra dels centres reconeguda per l’Administració educativa. L’autoavaluació respon al principi d”’escola que aprèn”, car pot contribuir a oferir als centres un valor afegit que no aporten altres tipus d’avaluacions, com ara, la memòria anual, la certificació de la qualitat o la valoració realitzada per una inspecció. En tot cas, aquests altres instruments poden servir de contrast de la qualitat de l’autoavaluació.
En un marc d’autonomia dels centres educatius, cal considerar imprescindible passar d’un model burocràtic d’avaluació –que ha estat l’habitual fins ara (basat fonamentalment en l’emissió de normatives i directrius des de l’estructura orgànica, i en el control dels actes dels centres i dels ensenyants que les han d’acomplir) - a un model de tipus democràtic, basat en la “autoregulació”. És a dir, a un sistema d’avaluació fonamentat en dos principis: d’una banda, l’assoliment de major equitat, eficàcia, eficiència i funcionalitat (com a components bàsics de la qualitat) de l’acció dels centres, fixada en la valoració dels resultats en relació amb els objectius previstos; d’altra banda, en la transferència i assumpció d’una autonomia que permeti als centres – i, de manera més àmplia, al conjunt de la seva comunitat educativa – posar en marxa els mecanismes, eines i recursos que considerin més adients per contribuir a una millor gestió del sistema i assolir aquells objectius. En aquest model, l’administració educativa hauria d’establir els objectius i emetre les directrius, les orientacions i la normativa general, així com dispensar el finançament corresponent, tot realitzant el seguiment i control posterior. Per la seva banda, els centres haurien de retre comptes a l’administració, a la pròpia comunitat educativa i a la societat en general.
Podem considerar la metodologia de l’avaluació de centres educatius sota una doble visió: externa i interna. Quan parlem de la visió externa, fem referència principal a l’anàlisi de la manera de fer dels centres, dels seus mecanismes de regulació i control, dels seus resultats. Lògicament, en aquesta avaluació externa s’han de considerar les aportacions dels propis centres. Parlem, doncs, bàsicament, d’un model tècnic d’avaluació. Quan considerem l’avaluació interna es referim a aquella que exigeix una alta implicació de tots els actors i les seves actuacions vers la qualitat. Aquesta avaluació, que ha de comptar, si s’escau, amb suport extern, ha de ser formativa i sumativa. Parlem, doncs, d’un model participat d’autoavaluació.
El model d’avaluació externa fa servir eines elaborades fora del centre, estandarditzades, que permeten valorar els resultats i realitzar una comparació amb altres centres amb l’objectiu de realitzar la seva contextualització i identificar bones pràctiques. El control de l’avaluació està fora del centre i per això l’avaluació externa pot afectar la presa de decisió però en cap cas ha d’influir l’autonomia del centre. Un dels aspectes positius de l’avaluació externa és evitar la subjectivitat dels avaluadors.
El model d’avaluació interna (autoavaluació) és més participatiu i té més presents els processos i la seva adequació a les característiques de cada centre. Allò que dóna eficàcia al model és el treball en comú (amb el risc de subjectivitat i autocomplaença que això comporta) i que és el mateix centre qui té el control sobre l’avaluació. Aquest control pot ser total o bé estar encomanat a una entitat externa però el centre hi participa plenament i és propietari únic dels resultats.
Ara bé, no es tracta pas de dos model excloents. És de major importància la complementarietat d’aquests models que no pas la seva “concurrència competitiva”.
L’autoavaluació: una alternativa necessària en un marc d’autonomia
Els processos de descentralització i autonomia dels centres escolars, que ocupen avui un important espai de centralitat en l’acció educativa a Catalunya, troben certes dificultats conceptuals, estructurals i d’implantació. Una primera dificultat se situa en el fet que, en general, els centres educatius troben entrebancs a l’hora de considerar-se com a “ens morals”, amb un cert nivell d’autonomia, no tan sols en allò que fa referència a la gestió dels recursos humans, sinó també pel que fa a l’organització del treball i a la determinació dels currículums. És aquesta manca d’autoreconeixement la que, de vegades, fa que els centres no siguin capaços d’actuar de forma transparent i d’estructurar-se amb sistemes propis d’organitzacions democràtiques. Una segona dificultat es troba en l’acció mateixa del departament responsable en matèria educativa, la qual bascula entre dues tendències contraposades que es deixen sentir en l’organització funcional dels centres educatius: descentralització teòrica front centralització pràctica.
Front aquestes realitats contraposades s’està produint arreu del món una evolució jurídica avançada – el lideratge compartit-, segons la qual, l’escola, com a servei públic, ha de saber conciliar l’autonomia amb el “quadre de comandament” tradicional que dóna suport organitzatiu a la gestió del centre educatiu. En el marc d’aquesta conciliació, el repte més important és que els gestors dels centres educatius i els professionals de l’ensenyament siguin capaços de construir una metodologia de treball poc burocràtica, dotada d’una important càrrega de cooperació professional, d’una identitat col•lectiva coherent amb la cultura i valors de l’organització, d’un exercici del lideratge i d’una capacitat de mobilització, a l’entorn d’un projecte comú.
Des d’aquesta perspectiva, un centre educatiu podria convertir-se en una organització professional disposada a assumir, de manera col•lectiva, una triple responsabilitat:
• Desenvolupar dispositius d’ensenyament-aprenentatge de qualitat addicionals per ajudar l’alumnat a assolir els objectius formatius al final del seu cicle d’estudis.
• Identificar continuadament els canvis estructurals i pedagògics per tal d’integrar noves metodologies i recursos.
• Instaurar un clima i un mètode de treball que permetin explorar i desenvolupar les competències individuals i col•lectives existents.
En el marc d’aquesta perspectiva, els professionals de l’ensenyament esdevindrien actors principals i responsables dels canvis a emprendre en el sí dels centres educatius. Per això, seria necessari, a més:
a. Que l’administració responsable del sistema educatiu definís les finalitats comunes i un pla-marc d’actuació, en el qual els centres disposarien d’un ampli marge de maniobra en matèria de funcionament, de recursos humans i d’orientacions curriculars, on la visió de baix a dalt prevalgués enfront de la visió de dalt a baix.
b. Que les direccions i el professorat dels centres fessin seu el pla-marc i, prèvia negociació dels recursos, definissin el projecte de gestió, curricular i educatiu dels centres amb el màxim marge possible de llibertat.
c. Que cada centre educatiu concretés aquest projecte en un pla d’acció plurianual explícit, que fos sotmès anualment a autoavaluació i revisió, així com a una avaluació externa periòdica.
D’altra banda, la concepció habitual de l’avaluació institucional pot impulsar insidiosament “la cultura” del control, agreujar les desigualtats o desenvolupar una certa forma de “privatització” dels centres. Per això és important concebre l’avaluació institucional des d’una perspectiva sistèmica i en coherència amb les actuacions destinades a afermar l’autonomia i l’assumpció de responsabilitats per part dels centres. Aquesta diferent visió serà possible només si els centres són capaços de:
• Dotar-se d’un sistema eficaç d’autoavaluació, capaç de controlar i regular la posada en pràctica i el desenvolupament del propi projecte de centre.
• Definir, a partir del pla-marc propi les seves exigències de qualitat i introduir-ne els controls d’eficàcia i eficiència necessaris.
• Negociar, sobre la base dels resultats de l’autoavaluació, els ajustos necessaris: acceleració o alentiment de les actuacions a dur a terme, redefinició de prioritats, necessitat de recursos complementaris...
• Contrastar els resultats de l’autoavaluació amb els membres de la comunitat educativa.
• Comparar els resultats de l’autoavaluació amb els resultats d’altres centres de característiques similars, a partir de l’anàlisi de les variables rellevants que influeixen en aquests resultats.
• Negociar amb les autoritats educatives les modificacions (outputs interns i inputs externs) necessàries en el projecte de centre: redefinició de prioritats, augment de recursos personals o pedagògics, finançament addicional...
A l’àmbit educatiu de Catalunya, ens acostem ara a aquesta avaluació de manera generalitzada. Tenim el precedent marcat per l’avaluació sistèmica de la formació professional reglada, que ha significat una fita en l’avaluació dels centres com a ens que van més enllà d’una simple agregació d’individus i ha valorat l’eficàcia, l’eficiència i l’impacte de la seva acció. Ara bé, els centres a avaluar no gaudeixen encara d’autonomia i estem a l’expectativa de conèixer el contingut definitiu de les normatives que han de regular aquesta autonomia dels centres i la seva direcció i personal directiu, com a conseqüència de les directrius i orientacions que es defineixen a la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). En aquest entretemps, crec oportú reflexionar sobre el paper que l’autoavaluació pot desenvolupar en aquesta futura nova realitat que afectarà els centres educatius.
Considero que l’autoavaluació és un corol•lari coherent amb l’autonomia: una manera de mesurar la correcta utilització de la capacitat de maniobra dels centres reconeguda per l’Administració educativa. L’autoavaluació respon al principi d”’escola que aprèn”, car pot contribuir a oferir als centres un valor afegit que no aporten altres tipus d’avaluacions, com ara, la memòria anual, la certificació de la qualitat o la valoració realitzada per una inspecció. En tot cas, aquests altres instruments poden servir de contrast de la qualitat de l’autoavaluació.
En un marc d’autonomia dels centres educatius, cal considerar imprescindible passar d’un model burocràtic d’avaluació –que ha estat l’habitual fins ara (basat fonamentalment en l’emissió de normatives i directrius des de l’estructura orgànica, i en el control dels actes dels centres i dels ensenyants que les han d’acomplir) - a un model de tipus democràtic, basat en la “autoregulació”. És a dir, a un sistema d’avaluació fonamentat en dos principis: d’una banda, l’assoliment de major equitat, eficàcia, eficiència i funcionalitat (com a components bàsics de la qualitat) de l’acció dels centres, fixada en la valoració dels resultats en relació amb els objectius previstos; d’altra banda, en la transferència i assumpció d’una autonomia que permeti als centres – i, de manera més àmplia, al conjunt de la seva comunitat educativa – posar en marxa els mecanismes, eines i recursos que considerin més adients per contribuir a una millor gestió del sistema i assolir aquells objectius. En aquest model, l’administració educativa hauria d’establir els objectius i emetre les directrius, les orientacions i la normativa general, així com dispensar el finançament corresponent, tot realitzant el seguiment i control posterior. Per la seva banda, els centres haurien de retre comptes a l’administració, a la pròpia comunitat educativa i a la societat en general.
Podem considerar la metodologia de l’avaluació de centres educatius sota una doble visió: externa i interna. Quan parlem de la visió externa, fem referència principal a l’anàlisi de la manera de fer dels centres, dels seus mecanismes de regulació i control, dels seus resultats. Lògicament, en aquesta avaluació externa s’han de considerar les aportacions dels propis centres. Parlem, doncs, bàsicament, d’un model tècnic d’avaluació. Quan considerem l’avaluació interna es referim a aquella que exigeix una alta implicació de tots els actors i les seves actuacions vers la qualitat. Aquesta avaluació, que ha de comptar, si s’escau, amb suport extern, ha de ser formativa i sumativa. Parlem, doncs, d’un model participat d’autoavaluació.
El model d’avaluació externa fa servir eines elaborades fora del centre, estandarditzades, que permeten valorar els resultats i realitzar una comparació amb altres centres amb l’objectiu de realitzar la seva contextualització i identificar bones pràctiques. El control de l’avaluació està fora del centre i per això l’avaluació externa pot afectar la presa de decisió però en cap cas ha d’influir l’autonomia del centre. Un dels aspectes positius de l’avaluació externa és evitar la subjectivitat dels avaluadors.
El model d’avaluació interna (autoavaluació) és més participatiu i té més presents els processos i la seva adequació a les característiques de cada centre. Allò que dóna eficàcia al model és el treball en comú (amb el risc de subjectivitat i autocomplaença que això comporta) i que és el mateix centre qui té el control sobre l’avaluació. Aquest control pot ser total o bé estar encomanat a una entitat externa però el centre hi participa plenament i és propietari únic dels resultats.
Ara bé, no es tracta pas de dos model excloents. És de major importància la complementarietat d’aquests models que no pas la seva “concurrència competitiva”.
L’autoavaluació: una alternativa necessària en un marc d’autonomia
Els processos de descentralització i autonomia dels centres escolars, que ocupen avui un important espai de centralitat en l’acció educativa a Catalunya, troben certes dificultats conceptuals, estructurals i d’implantació. Una primera dificultat se situa en el fet que, en general, els centres educatius troben entrebancs a l’hora de considerar-se com a “ens morals”, amb un cert nivell d’autonomia, no tan sols en allò que fa referència a la gestió dels recursos humans, sinó també pel que fa a l’organització del treball i a la determinació dels currículums. És aquesta manca d’autoreconeixement la que, de vegades, fa que els centres no siguin capaços d’actuar de forma transparent i d’estructurar-se amb sistemes propis d’organitzacions democràtiques. Una segona dificultat es troba en l’acció mateixa del departament responsable en matèria educativa, la qual bascula entre dues tendències contraposades que es deixen sentir en l’organització funcional dels centres educatius: descentralització teòrica front centralització pràctica.
Front aquestes realitats contraposades s’està produint arreu del món una evolució jurídica avançada – el lideratge compartit-, segons la qual, l’escola, com a servei públic, ha de saber conciliar l’autonomia amb el “quadre de comandament” tradicional que dóna suport organitzatiu a la gestió del centre educatiu. En el marc d’aquesta conciliació, el repte més important és que els gestors dels centres educatius i els professionals de l’ensenyament siguin capaços de construir una metodologia de treball poc burocràtica, dotada d’una important càrrega de cooperació professional, d’una identitat col•lectiva coherent amb la cultura i valors de l’organització, d’un exercici del lideratge i d’una capacitat de mobilització, a l’entorn d’un projecte comú.
Des d’aquesta perspectiva, un centre educatiu podria convertir-se en una organització professional disposada a assumir, de manera col•lectiva, una triple responsabilitat:
• Desenvolupar dispositius d’ensenyament-aprenentatge de qualitat addicionals per ajudar l’alumnat a assolir els objectius formatius al final del seu cicle d’estudis.
• Identificar continuadament els canvis estructurals i pedagògics per tal d’integrar noves metodologies i recursos.
• Instaurar un clima i un mètode de treball que permetin explorar i desenvolupar les competències individuals i col•lectives existents.
En el marc d’aquesta perspectiva, els professionals de l’ensenyament esdevindrien actors principals i responsables dels canvis a emprendre en el sí dels centres educatius. Per això, seria necessari, a més:
a. Que l’administració responsable del sistema educatiu definís les finalitats comunes i un pla-marc d’actuació, en el qual els centres disposarien d’un ampli marge de maniobra en matèria de funcionament, de recursos humans i d’orientacions curriculars, on la visió de baix a dalt prevalgués enfront de la visió de dalt a baix.
b. Que les direccions i el professorat dels centres fessin seu el pla-marc i, prèvia negociació dels recursos, definissin el projecte de gestió, curricular i educatiu dels centres amb el màxim marge possible de llibertat.
c. Que cada centre educatiu concretés aquest projecte en un pla d’acció plurianual explícit, que fos sotmès anualment a autoavaluació i revisió, així com a una avaluació externa periòdica.
D’altra banda, la concepció habitual de l’avaluació institucional pot impulsar insidiosament “la cultura” del control, agreujar les desigualtats o desenvolupar una certa forma de “privatització” dels centres. Per això és important concebre l’avaluació institucional des d’una perspectiva sistèmica i en coherència amb les actuacions destinades a afermar l’autonomia i l’assumpció de responsabilitats per part dels centres. Aquesta diferent visió serà possible només si els centres són capaços de:
• Dotar-se d’un sistema eficaç d’autoavaluació, capaç de controlar i regular la posada en pràctica i el desenvolupament del propi projecte de centre.
• Definir, a partir del pla-marc propi les seves exigències de qualitat i introduir-ne els controls d’eficàcia i eficiència necessaris.
• Negociar, sobre la base dels resultats de l’autoavaluació, els ajustos necessaris: acceleració o alentiment de les actuacions a dur a terme, redefinició de prioritats, necessitat de recursos complementaris...
• Contrastar els resultats de l’autoavaluació amb els membres de la comunitat educativa.
• Comparar els resultats de l’autoavaluació amb els resultats d’altres centres de característiques similars, a partir de l’anàlisi de les variables rellevants que influeixen en aquests resultats.
• Negociar amb les autoritats educatives les modificacions (outputs interns i inputs externs) necessàries en el projecte de centre: redefinició de prioritats, augment de recursos personals o pedagògics, finançament addicional...
domingo, 3 de enero de 2010
El mite de les avaluacions externes en educació i la inspecció
De cop, l’avaluació s’ha convertit per art de màgia legislativa en el “bálsamo de Fierabrás” que, en un futur indeterminat, solucionarà gran part dels problemes del sistema educatiu. En tant que l’avaluació és inseparable d’una filosofia de l’acció humana, és evident que cal avaluar, però si els resultats d’allò que s’avalua i, sobretot, les conclusions i recomanacions que se’n treuen no van enlloc, l’avaluació resta inútil. Altrament dit, l’avaluació en educació ha de ser pertinent en la seva realització i en els seus resultats, per tal que sigui un instrument eficaç al servei de l'aprenentatge.
Què està passant però amb les avaluacions externes a l’ús en educació? Comencem per afirmar que parteixen de dos greus errors de plantejament: d’una banda, no es tracta, en la major part dels casos, d’avaluacions externes, car en molts casos l’agent avaluador és habitualment jutge i part (per exemple, la inspecció, en tant que forma part de la comunitat educativa d’un centre); d’altra banda, els resultats estan servint per classificar, no pas per millorar. Com a conseqüència d’aquest darrer fet, es conclou que l’alumnat de tal lloc es troba posicionat en el número ics del món o de Catalunya en tal o qual cosa, però no s’actua de manera immediata, eficaç i eficient per a donar solució a les causes que li situen en aquell lloc. Podem afirmar que l’avaluació externa ha esdevingut avui a casa nostra un objectiu en sí mateixa.
D’altra banda, l’educació, la formació dels ciutadans, és conseqüència d’un llarg procés que té uns arrels, uns inicis, un desenvolupament i uns resultats. Per tant, la seva avaluació ha de tenir present, en tots els casos, aquest procés. Ha de ser, doncs, el resultat d’una combinació entre elements interns i elements externs. I com a tal, ha de realitzar-se, en part, per agents interns i, en part, per agents externs.
Quant als agents interns, el pertinent i adequat en l’avaluació de l’educació és el professorat. En aquest cas, i com a representant en cada centre del departament responsable en matèria educativa, serà funció de la inspecció l’assegurament de la tasca eficaç i eficient del professorat. Haurà de procurar-li, doncs, un entorn professional i pedagògic adequat i els recursos i les eines que necessita. Aquestes funcions de la inspecció hauran de ser avaluades externament i hauran de tenir com a objectiu mesurar alhora l’eficàcia i eficiència de la seva actuació.
Els agents externs hauran de calibrar la pertinència, l’eficàcia, l’eficiència i l’impacte de les mesures i recursos que es disposen per tal que l’avaluació doni els resultats esperats. En aquest cas, la inspecció educativa haurà d’aportar les dades que hagi aplegat i, en tots els casos, serà “subjecte pacient” de l’avaluació en tant que forma part dels instruments i recursos que s’han de posar a l’abast del professorat en el procés d’ensenyament-aprenentatge i de la direcció en els processos d’organització i gestió.
Així considerada l’avaluació i el paper que en ella ha de jugar el servei d’inspecció, a compte de què aquesta està duent a terme a Catalunya l’anomenada “avaluació global diagnòstica dels centres”? És clar que, sent la inspecció jutge i part, els resultats de l’anàlisi mancaran de transparència, fiabilitat i credibilitat.
De cop, l’avaluació s’ha convertit per art de màgia legislativa en el “bálsamo de Fierabrás” que, en un futur indeterminat, solucionarà gran part dels problemes del sistema educatiu. En tant que l’avaluació és inseparable d’una filosofia de l’acció humana, és evident que cal avaluar, però si els resultats d’allò que s’avalua i, sobretot, les conclusions i recomanacions que se’n treuen no van enlloc, l’avaluació resta inútil. Altrament dit, l’avaluació en educació ha de ser pertinent en la seva realització i en els seus resultats, per tal que sigui un instrument eficaç al servei de l'aprenentatge.
Què està passant però amb les avaluacions externes a l’ús en educació? Comencem per afirmar que parteixen de dos greus errors de plantejament: d’una banda, no es tracta, en la major part dels casos, d’avaluacions externes, car en molts casos l’agent avaluador és habitualment jutge i part (per exemple, la inspecció, en tant que forma part de la comunitat educativa d’un centre); d’altra banda, els resultats estan servint per classificar, no pas per millorar. Com a conseqüència d’aquest darrer fet, es conclou que l’alumnat de tal lloc es troba posicionat en el número ics del món o de Catalunya en tal o qual cosa, però no s’actua de manera immediata, eficaç i eficient per a donar solució a les causes que li situen en aquell lloc. Podem afirmar que l’avaluació externa ha esdevingut avui a casa nostra un objectiu en sí mateixa.
D’altra banda, l’educació, la formació dels ciutadans, és conseqüència d’un llarg procés que té uns arrels, uns inicis, un desenvolupament i uns resultats. Per tant, la seva avaluació ha de tenir present, en tots els casos, aquest procés. Ha de ser, doncs, el resultat d’una combinació entre elements interns i elements externs. I com a tal, ha de realitzar-se, en part, per agents interns i, en part, per agents externs.
Quant als agents interns, el pertinent i adequat en l’avaluació de l’educació és el professorat. En aquest cas, i com a representant en cada centre del departament responsable en matèria educativa, serà funció de la inspecció l’assegurament de la tasca eficaç i eficient del professorat. Haurà de procurar-li, doncs, un entorn professional i pedagògic adequat i els recursos i les eines que necessita. Aquestes funcions de la inspecció hauran de ser avaluades externament i hauran de tenir com a objectiu mesurar alhora l’eficàcia i eficiència de la seva actuació.
Els agents externs hauran de calibrar la pertinència, l’eficàcia, l’eficiència i l’impacte de les mesures i recursos que es disposen per tal que l’avaluació doni els resultats esperats. En aquest cas, la inspecció educativa haurà d’aportar les dades que hagi aplegat i, en tots els casos, serà “subjecte pacient” de l’avaluació en tant que forma part dels instruments i recursos que s’han de posar a l’abast del professorat en el procés d’ensenyament-aprenentatge i de la direcció en els processos d’organització i gestió.
Així considerada l’avaluació i el paper que en ella ha de jugar el servei d’inspecció, a compte de què aquesta està duent a terme a Catalunya l’anomenada “avaluació global diagnòstica dels centres”? És clar que, sent la inspecció jutge i part, els resultats de l’anàlisi mancaran de transparència, fiabilitat i credibilitat.
lunes, 2 de noviembre de 2009
El mite de les avaluacions externes en educació i la inspecció
De cop, l’avaluació s’ha convertit en el “bálsamo de Fierabrás” que solucionarà tots els problemes del sistema educatiu. En tant que l’avaluació és inseparable d’una filosofia de l’acció humana, és evident que cal avaluar, però si els resultats d’allò que s’avalua i, sobretot, les conclusions i recomanacions que se’n treuen no van enlloc, l’avaluació resta inútil. Altrament dit, l’avaluació en educació ha de ser pertinent en la seva realització i en els seus resultats, per tal que sigui un instrument eficaç al servei de l'aprenentatge.
Què està passant però amb les avaluacions externes a l’ús? Comencem per afirmar que parteixen de dos greus errors de plantejament: d’una banda, no es tracta, en la major part dels casos, d’avaluacions externes, car l’agent avaluador és habitualment jutge i part (per exemple, la inspecció, en tant que forma part de la comunitat educativa d’un centre); d’altra banda, els resultats estan servint per classificar, no pas per millorar. Com a conseqüència d’aquest darrer fet, es conclou que l’alumnat de tal lloc es troba posicionat en el número ics del món en tal o qual cosa, però no s’actua de manera immediata, eficaç i eficient per a donar solució a les causes que li situen en aquell lloc. Podem afirmar que l’avaluació externa ha esdevingut avui a casa nostra un objectiu en sí mateixa.
D’altra banda, l’educació, la formació dels ciutadans, és conseqüència d’un llarg procés que té uns arrels, uns inicis, un desenvolupament i uns resultats. Per tant, la seva avaluació ha de tenir present, en tots els casos, aquest procés. Ha de ser, doncs, el resultat d’una combinació entre elements interns i elements externs. I com a tal, ha de realitzar-se, en part, per agents interns i, en part, per agents externs.
Quant als agents interns, el pertinent i adequat en l’avaluació de l’educació és el professorat. En aquest cas, i com a representant en cada centre del departament responsable en matèria educativa, serà funció de la inspecció l’assegurament de la tasca eficaç i eficient del professorat. Haurà de procurar-li, doncs, un entorn professional i pedagògic adequat i els recursos i les eines que necessita.
Els agents externs hauran de calibrar la pertinència, l’eficàcia, l’eficiència i l’impacte de les mesures i recursos que es disposen per tal que l’avaluació doni els resultats esperats. En aquest cas, la inspecció educativa podrà aportar les dades que hagi aplegat i, en tots els casos, serà “subjecte pacient” de l’avaluació en tant que forma part dels instruments i recursos que s’han de posar a l’abast del professorat en el procés d’ensenyament-aprenentatge.
Què està passant però amb les avaluacions externes a l’ús? Comencem per afirmar que parteixen de dos greus errors de plantejament: d’una banda, no es tracta, en la major part dels casos, d’avaluacions externes, car l’agent avaluador és habitualment jutge i part (per exemple, la inspecció, en tant que forma part de la comunitat educativa d’un centre); d’altra banda, els resultats estan servint per classificar, no pas per millorar. Com a conseqüència d’aquest darrer fet, es conclou que l’alumnat de tal lloc es troba posicionat en el número ics del món en tal o qual cosa, però no s’actua de manera immediata, eficaç i eficient per a donar solució a les causes que li situen en aquell lloc. Podem afirmar que l’avaluació externa ha esdevingut avui a casa nostra un objectiu en sí mateixa.
D’altra banda, l’educació, la formació dels ciutadans, és conseqüència d’un llarg procés que té uns arrels, uns inicis, un desenvolupament i uns resultats. Per tant, la seva avaluació ha de tenir present, en tots els casos, aquest procés. Ha de ser, doncs, el resultat d’una combinació entre elements interns i elements externs. I com a tal, ha de realitzar-se, en part, per agents interns i, en part, per agents externs.
Quant als agents interns, el pertinent i adequat en l’avaluació de l’educació és el professorat. En aquest cas, i com a representant en cada centre del departament responsable en matèria educativa, serà funció de la inspecció l’assegurament de la tasca eficaç i eficient del professorat. Haurà de procurar-li, doncs, un entorn professional i pedagògic adequat i els recursos i les eines que necessita.
Els agents externs hauran de calibrar la pertinència, l’eficàcia, l’eficiència i l’impacte de les mesures i recursos que es disposen per tal que l’avaluació doni els resultats esperats. En aquest cas, la inspecció educativa podrà aportar les dades que hagi aplegat i, en tots els casos, serà “subjecte pacient” de l’avaluació en tant que forma part dels instruments i recursos que s’han de posar a l’abast del professorat en el procés d’ensenyament-aprenentatge.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

