Ahir vaig assistir als anomenats “diàlegs pel progrés” que volen ser “espais d’escolta activa, posats a l’abast de la societat civil catalana [...] per tal que puguin incidir d’una manera real, directa i efectiva en les propostes programàtiques del partit [...], per tant, en les seves polítiques a curt, mig i llarg termini”.
Comencem per destacar l’eufemisme del frontispici “diàlegs pel progrés”. No puc negar que es tracta d’un espai de diàleg, però petar la xerrada davant d’una cervesa també és un espai de diàleg. Ara bé, què significa “progrés”? Aquí està l’eufemisme. En realitat, es fa servir aquesta paraula per substituir una altra que podria resultar ofensiva, descortès, grollera o malsonant (això és un eufemisme), és a dir, per substituir a “esquerra”. És com denominar “tècnic en residus sòlids urbans” als escombriaires.
En què s’han concretat els diàlegs d’avui? Diguem que en reflexionar sobre si l’acomiadament ha de ser amb indemnització de 45, 33 o 20 dies, sense posar en dubte el principi de l’acomiadament; si els joves treballadors o aspirants a ser-ho es troben en pitjor situació que d’altres col•lectius de treballadors, sense aportar possibles camins per a la millora; si “europa” ens diu que hem d’assolir un major percentatge de joves graduats en..., sense analitzar a fons el paper que hauria de jugar i no juga l’autoritat educativa, el professorat o la família; si la resta de països europeus (ningú no ha dit que la resta estan governats per partits de dretes, excepció feta dels nostres companys ibèrics) fan les mateixes polítiques que el govern espanyol, sense plantejar alternatives “de progrés”; i d’altres qüestions del mateix caire. Mera il•lustració política.
Mentre els membres d’un club selecte dialoguen a Sitges sobre (imagino) com continuar mantenint-se selectes, fent cas omís i sense importar-los la resta del món, un col•lectiu de dones i homes de progrés es dediquen a canviar impressions sobre si “los canes que les persiguen son galgos o podencos”. Ningú (ni jo tampoc) ha plantejat la qüestió principal: la manca d’audàcia de l’esquerra. En altra ocasió, vaig publicar una entrada en aquest bloc suggerint algunes propostes programàtiques possiblement massa audaces per a cossos de progrés. Ara torno a insistir. Considero que els diàlegs de l’esquerra, que van més enllà que els diàlegs de progrés, han d’anar per altres camins, en primer lloc, quant als seus continguts i, en segon lloc, quant a les possibles solucions.
Després d’uns anys de governs marcats per polítiques econòmiques irresponsables i injustes (siguem seriosos i valorem a fons, sense pal•liatius, aquestes polítiques dels dos últims governs de color diferent que hem tingut a Espanya), sembla que és necessari prendre decisions crucials. El creixement del dèficit, la pujada del deute públic, el progressiu desmantellament dels mecanismes de solidaritat –que fonamenten la cohesió social – semblen situar-nos davant d’un carreró que només té una sortida: inclinar el cap i sotmetre’s al mercat i els seus munyidors.
Les persones d’esquerres no som pas rucs. Som capaços de comprendre que, si les finances públiques trontollen, caldrà augmentar els impostos. Ara bé, necessitem tenir la certesa de que els esforços que cal fer seran repartits de manera equitativa. Aquí està la mare dels ous: des de l’esquerra s’ha d’afrontar una profunda reforma fiscal. També és imprescindible dur a terme d’altres actuacions, però aquesta és la primera i substancial, car sobre ella es fonamenten l’equitat i la cohesió social.
I el primer pas hauria de ser l’establiment d’un impost progressiu - simple, clar i just - basat en els ingressos. Un altre pas, tant important com l’anterior, seria restablir la fiscalitat sobre el patrimoni i les transmissions patrimonials. Un tercer pas requeriria fer aflorar l’economia submergida, car no és acceptable i equitatiu que un de cada quatre euros estigui amagat a les profunditats marines. Un quart pas implicaria crear i generalitzar una taxa ecològica, destinada no sols a la preservació sinó també a afavorir la investigació. Un cinquè pas es concretaria en la promoció d’un impost a les transaccions financeres especulatives (Brasil ho ha fet i està entre els països BRIC). Un sisè pas, que podria ser el primer, seria la creació d’una banca pública, destinada principalment a fer arribar el crèdit a les persones i les petites empreses.
Tot això, sense sortir de l’economia de mercat! Segur que encara hi ha moltes altres actuacions que es poden portar a terme, però, aquestes són més pròpies d’uns diàlegs d’esquerra. Construint a sobre podríem dialogar també, si s’escau, sobre el retall de salaris, l’acomiadament i el co-pagament sanitari, entre d’altres qüestions.
