PISA, TALIS, SITES, TIMSS, ISSUS, avaluació de la formació professional reglada, avaluació general diagnòstica, avaluació de competències bàsiques, avaluació de 6è de Primària, de 2n d’ESO... I les que estan en fase de planificació. Hi ha qui en dóna més? ¿Resultat de totes i cadascuna d’elles?: el sistema educatiu català està sota mínims. Tant si l’analitzem globalment, com per etapes educatives, com per cicles o cursos, el sistema està totalment malmès.
Però, el sistema és viu, malgrat les seves grans febleses i desempar. Hi ha professors i professores, autèntics professionals, que s’hi dediquen, que aprenen cada dia formant-se per compte propi i revertint sobre el seu alumnat allò aprés, que treballen en equip, que dediquen hores i hores a preparar classes i corregir, que fan servir internet per comunicar-se amb l’alumnat, posar-li deures i tornar-los revisats amb observacions...
A Catalunya, en acabar el curs 2009-2010, s’ha efectuat, per segon any consecutiu, una avaluació externa de 6è de Primària que, entre d’altres resultats, ha posat de manifest, un cop més, les grans febleses i incongruències del sistema educatiu. Si no fos perquè aquestes resulten gairebé esperpèntiques i són doloroses per als propis alumnes i les seves famílies, seria per riure. Alumnes aprovats en l’avaluació externa, han estat suspesos en l’avaluació interna, la que fa el professorat que és qui porta un seguiment diari a l’aula. Què això és possible i “normal”? No és aquest l’espai per analitzar aquest fet -m’hi dedicaré en una nova ocasió sota el judici previ que és possible -, però no és normal.
La irresponsabilitat dels responsables
Si fem excepció de l’avaluació de la FP realitzada recentment, cap ninguna de les proves esmentades a l’inici porta afegida una anàlisi crítica i unes propostes de solució, un possible itinerari o camí a seguir per millorar la situació. En tot cas, s’aporten solucions genèriques, aplicables a entorns i realitats molt diferents.
Ara bé, a l’endemà de l’aparició del corresponent informe sobre cada avaluació s’aboquen acusacions a dojo - dirigides, generalment, al professorat, l’alumnat o l’entorn familiar i social-, s’emeten algunes plors de cocodril, es pronuncien alguns propòsits d’esmena (tal vegada, en castellà queda més clar: propósitos de enmienda)... Però, dos dies després, la cosa no va més enllà. Ah!, i en el cas de l’esmentada avaluació de l’FP, per a què està servint l’anàlisi crítica efectuada i les propostes i recomanacions realitzades? En aquest cas, senzillament, es nega la major: el que diu l’avaluació es considera una desmesura perquè “ja estem des de fa anys posant solució a les problemàtiques detectades”. Ho afirmen i es queden tan amples. Sort, però, que no poden assenyalar com culpables l’alumnat, el professorat o l’entorn, sinó, ho farien.
Mai, el resultat d’una avaluació va seguit d’una autocrítica dels responsables del sistema, ni d’un examen meticulós de les causes profundes dels èxits o fracassos. Mai, s’elabora un pla estratègic d’acció immediata (podrien crear una unitat d’emergència educativa i suggereixo que s’anomeni UdeME, seguint la lògica militar a l’ús). Mai, es depuren responsabilitats. Això sí, després de cada PISA, PILLS, TIMS... apareixen els grups d’investigadors universitaris que expliquen per activa i per passiva els resultats quantitatius, extrapolant al seu gust conclusions qualitatives que, en la major part de les ocasions, no es corresponen amb els objectius ni amb els continguts d’aquelles avaluacions.
¿On és la responsabilitat dels gestors de la política educativa i dels seus dissenyadors, dels detentors del control i inspecció, dels custodis de l’organització i qualitat del sistema, dels titulars del desenvolupament i formació del personal docent, dels gestors de la planificació i ordenació educativa, dels munyidors dels serveis i recursos educatius...? No se sap on són... ni se’ls espera en el rendiment de comptes.
L’avaluació com a repte i oportunitat
L’avaluació de qualsevol actuació, activitat, pla, programa o política, sigui pública o privada, pot tenir múltiples finalitats. Però, les principals són dues: una, retre comptes; l’altra, cercar i aplicar solucions. En general, l’avaluació de la política educativa no acompleix cap d’aquestes finalitats a casa nostra.
D’un costat, el rendiment de comptes comporta exigència de responsabilitats amb recompensa de la feina bé feta i “pagament de les destroces”. ¿Algun centre educatiu, alguna professora o professor, ha rebut de l’Administració una nota de reconeixement per la seva bona tasca? ¿Algun centre educatiu, algun professor o professora, ha estat reconvingut, advertit, inspeccionat expressament, guiat “pel bon camí”, ha rebut suport i ajuda, o ha estat sancionat a causa dels seus sostinguts i persistents resultats dolents? ¿Alguna de les persones que té la responsabilitat de gestionar una direcció general, una direcció territorial, una conselleria, o algun membre de la inspecció educativa, s’han immolat davant de l’altar d’Atenea quan els resultats són dolents? Segur que, entre aquests prohoms, si el resultat fos un èxit, tot serien felicitacions, somriures, cops a l’esquena... Van fent país!, perquè no hem d’oblidar que, en boca dels màxims responsables de la cosa, “l’educació és una tasca de país” i, per això, es fan “lleis d’educació de país”.
D’altre costat, tota avaluació comporta la detecció de punts forts i febles. Igualment, uns i altres han de ser objecte de reflexió i, especialment per a les febleses, cal cercar possibles solucions i aplicar-les. Tan senzill com això, però a l’hora tan complicat. No pel fet de trobar camins a seguir, sinó perquè, un cop descoberts, és imprescindible aplicar les mesures i, lògicament, esmerçar recursos. I, en aquest apartat, els responsables de la política educativa tampoc estan massa per la feina. Em refereixo a la necessitat d’anar més enllà de la mera aplicació de mesures i aportació de recursos econòmics o més professorat. De vegades, aquesta sortida esdevé innecessària i contraproduent. Tots sabem que pel fet de ser més ric o estar millor dotats no s’és millor o s’arriba més lluny. Últimament, alguns pròcers de la pàtria catalana, dels que fan país, ens ho estan demostrant amb escreix.
Hi ha possibles maneres d’afrontar els reptes i oportunitats que aporta cada avaluació. Per començar, i es tracta del fet més important: les avaluacions s’han de planificar amb temps i qualitat, i han d’estar adaptades a entorns i subjectes diversos. El contingut de l’avaluació s’ha de correspondre amb allò que s’ha ensenyat (sí, sí, malgrat que sembli mentida, de vegades les qüestions que es plantegen en l’avaluació a l’alumnat no han estat objecte de la programació a les aules). El professorat ha de conèixer, en temps i forma, els objectius, els àmbits i les matèries a avaluar. La inspecció educativa ha de donar suport i orientació als centres i professorat (per això, ha d’ésser experta en allò que serà objecte d’avaluació, fet que no sempre es dóna). L’Administració ha de proveir eines, instruments i recursos didàctics i pedagògics als centres i professorat. Les famílies han d’estar informades, també en temps i forma, sobre l’avaluació, el moment de realització, els seus objectius, la seva utilitat... i, després de ser avaluats els joves, han de estar adequadament informades individualment, fins i tot abans que es faci una esbandida dels resultats als mitjans de comunicació.
És imprescindible, un cop realitzada l’avaluació, investigar el perquè dels bons o dolents resultats, perquè en un centre les coses funcionen o perquè en un altre van malament. Un cop feta la investigació cal, de nou, cercar i posar solucions i prendre mesures. Es tracta d’un itinerari que es mou en cercle: impartir docència, avaluar, treure conclusions, cercar sortides, donar suport, exigir, corregir, planificar de nou, impartir docència, avaluar... En resum, assolir els reptes i aprofitar les oportunitats.
