No encerto a saber perquè, però el fet és que, amb motiu de la campanya electoral municipal en la que ens trobem immersos, em fa fàstic els eslògans propagandístic de l’esquerra. Clarifico abans de continuar que, pel que fa al concepte esquerra, dono per bo “pop com animal de companya”. És a dir, accepto com esquerra tot allò que col•loquialment s’accepta com a tal, malgrat que em permeto eliminar del concepte a l’anomenada esquerra nacionalista, car considero que és una concepció que amaga una contradictio in terminis.
Pel que fa als eslògans, l’esquerra es refugia en una dimensió onírica, en una estratègia de tons apagats, anodins, “útils” per a qualsevol situació i estació electoral. Temps enrere, l’esquerra fou mestra i va gaudir de la contribució d’un fort aparell de propaganda, sense més necessitat d’assessors d’imatge que el propi filó que aportaven els militants.
¿És possible que existeixi quelcom més flàccid, menys incisiu, menys mancat d’impuls que els eslògans de l’esquerra en la present campanya electoral?: “perquè m’estimo el meu poble”, “tot per ...” (tal vagada rememorant un altre famós “todo por...”?), “perquè guanyi la teva ciutat”, “confia”, “una maneta (sic) en l’ajuntament” (es tracta d’un subtil símil futbolístic???)... Prou botons de mostra. Malgrat ésser lemes que tots hem pogut trobar pels carrers aquests dies, semblen frases estretes d’un catàleg de frases fetes.
És que l’esquerra ha arribat a tan baix nivell que no és capaç de generar res combatiu?, no és possible llençar un missatge clar i transcendent?, no és possible un missatge que parli directament als joves, a les persones treballadores, a les famílies, als veïns i veïnes de cada poble i ciutat?
Avui, els missatges de la campanya electoral de l’esquerra sembla que ens convidin a acceptar l’existent, que ens animin a esperar que, pel fet de ser “ella”, tot anirà bé. Cal tenir fe que els escollits ho faran bé, car s’estimen el seu poble, la seva ciutat. Cal tenir fe perquè són l’esquerra. En el fons, inciten l’immobilisme.
Avui, són de moda els eslògans retòrics, les paraules fàtues. Aquests eslògans van acompanyats, de vegades, de fotografies de candidats i candidates intercanviables amb les de la dreta. Bé és cert, dit sia de passada, que, en certs cassos, queda palès que alguns candidats i candidates de l’esquerra són diferents. Tant, que es té la temptació d’anar a cercar directament a la persona que aspira l’alcaldia i regalar-li uns euros perquè es pugui rentar o canviar de roba.
Des de l’esquerra no és possible ser inactiu, no es pot demanar esperança sense una promesa i un compromís clars. No és possible animar la gent a emetre el vot perquè sí, perquè “X s’estima el poble Z”. Quina poca-soltada!
Evidentment, no serveix que la dreta ho faci igual de malament, que prostitueixi la paraula llibertat, que menteixi sense que ningú posi fre a les seves mentides. Ella és això: mentida i manipulació. Però, davant d’aquesta dreta, l’esquerra no pot representar el buit.
L’esquerra té el deure de presentar-se davant la població amb eslògans i discursos que responguin els greus interrogants que tenen plantejats avui els ciutadans i les ciutadanes sobre el seu present i futur com a ciutadans. L’esquerra té el deure de continuar oferint al poble l’Estat del benestar, fins fer-lo totalment efectiu. L’esquerra té el deure de proposar en les seves campanyes electorals – i després acomplir- la possibilitat i el compromís de reinaugurar una nova etapa política humana, social i económica.
