El sotrac necessari

3.923.603 aturats inscrits en els serveis públics d’ocupació el passat mes de desembre. Possiblement el fet més significatiu d’aquesta dada és que l’atur ha augmentat de manera brutal i a gran velocitat. El fet de l’augment no és nou al nostre país, són noves, però, la seva duresa i rapidesa. I sembla que al llarg del 2010 la cosa anirà in crecendo, excepte que els sabuts de l’economia tornin a equivocar-se. Si el fenomen continua, es produirà també una degradació progressiva de la cohesió social, habitualment fràgil en el nostre país.

Davant d’aquesta situació present i prevista, els majors esforços s’han centrat a evitar l’enfonsament del sistema financer. La resta de mesures, que m’atreveixo a catalogar de voluntaristes, s’han situat principalment en l’àmbit dels “ajuts a o per” sectors determinats per tal d’afavorir el consum. És a dir, més del mateix: consumisme com a pla de vida. Fins i tot, sens ha vingut a dir: si no consumiu contribuïu a aprofundir la crisi.

És cert que, a més d’incentivar el consum i protegir la banca, s’han pres altres mesures. Ara bé, quants llocs de treball s’han generat realment tot aprofitant-les? Quantes empreses han contractat a beneficiaris de prestacions? Quants joves s’han inserit laboralment mercès a les múltiples accions específiques adreçades a ells? Els diferents programes de foment de l’autoocupació, quantes empreses individuals o col•lectives han generat? Quants llocs de treball a temps parcial s’han ofert i han estat ocupats? Quantes persones perceptores de prestacions o en recerca d’ocupació assisteixen i aprofiten els cursos de formació posats a l’abast?, quantes s’apropen als serveis públics d’ocupació a rebre orientació?

Sense negar la utilitat dels diferents programes i mesures endegats, el problema és que, si fem excepció del positiu Plan-Ê, la seva efectivitat és minsa i, fins i tot, la d’aquest pla és temporalment limitada.

Mentre tant, el temps passa i les veus que serveixen els interessos de la gran patronal emeten, dia sí i dia també, els seus missatges sobre la única solució: la reforma laboral. Això sí, sempre en el sentit d’augmentar la precarització de les persones assalariades.

On són les veus dels sindicats i de l’esquerra que, més enllà de tancar-se en el “no passaran” contra la reforma laboral, realitzin propostes noves i trencadores amb l’statu quo regnant? On és la seva suposada audàcia per influir en un canvi de model i paradigma econòmic? És el moment en què han de demostrar un major atreviment i deixar de banda la timidesa.

És cada cop més necessari una acció articulada, tant en l’àmbit dels mitjans de comunicació com en l’àmbit ciutadà, que assoleixi la força que en altres moments, i sense articulació, van aconseguir mobilitzacions com el “no a la guerra” o els missatges de “sms” del 13-M de 2004. És urgent un moviment que signifiqui un sotrac, una convulsió, que trasbalsi l’estat de situació en el que estem instal•lats, que acabi amb aquesta abstracció denominada crisi – tant carnal, però, per a bona part de la nostra societat -.

I, ara per ara, hi ha dues maneres de que es provoqui aquest moviment. Una, la trobo difícil en aquests moments, pot sorgir espontàniament de la societat com un rebuig a una situació de paràlisi, inanició i certa desesperació. Altra –és la seva obligació – ha de sorgir dels sindicats i de les organitzacions d’esquerra que, abandonant la por al protagonisme social, es mullin i liderin un canvi socioeconòmic i una rebel•lió de la que alguns sociòlegs anomenen “multitud intel•ligent” – de la que pot formar part qualsevol persona -, basada en propostes d’acció molt concretes i específiques, que posi fi a una situació cada cop més insostenible socialment, política i econòmica.