Són les 18:03 hores del 19 de novembre de 2009. Escric aquesta entrada del blog anant en el metro, mentre torno cap a casa. Fa 43 minuts que he abandonat la gran sala, plena de gent àvida d’escoltar “bones noves”, on se celebren les VII Jornades del Consell Català de Formació Professional de Catalunya. He marxat després d’escoltar la primera ponent, una dona representant de la CES que ha parlat amb un francès ric i musical. Ens ha fet un ampli resum de la documentació generada per les institucions europees, de manera molt endreçada, gairebé cartesiana. A més a més, la ponent ha tingut la bondat de fer lectura al peu de la lletra dels xarts que anava projectant en la pantalla, fet que, evidentment, ha facilitat la comprensió del seu ponderat discurs.
En acabar la ponent, ha pres la paraula el presentador-moderador, Secretari general de Polítiques Educatives de la Generalitat de Catalunya, per comunicar als assistents que era l’hora de descansar i fer un cafè (la sessió s’havia iniciat a les 16:12 hores i eren les 17:04) i que, per tant, no donava temps a la intervenció dels assistents. Tot seguit, el moderador-presentador ha realitzat un monòleg, d'uns 10 minuts de durada, en el qual ha lloat els continguts de la Declaració de Barcelona sobre la contribució de les regions i autoritats territorials en l‘organització i promoció de la mobilitat formativa de les persones en formació professional inicial. Lògicament, ha destinat una bona part del temps a la lectura del títol. I immediatament, ha animat tothom de nou a descansar i prendre un cafè.
Personalment, mentre escoltava la veu candorosa de la representant de la CES, he escrit una intervenció-pregunta que les urgències del Secretari general per prendre un cafè no m’han deixat exposar. Volia agrair la ponent pel resum que havia fet de la documentació europea, sobre tot, perquè alguns dels documents resumits daten de l’any 2000 i les persones tenim la memòria feble. Volia manifestar-li un cert desencís que tenia en aquell moment perquè esperava unes aportacions amb una certa càrrega crítica, si més no verbal, com estem acostumats a sentir per part dels representants sindicals de casa nostra. Volia manifestar-li també que, en la seva condició de representant sindical, esperava alguna referència als darrers documents generats per l’OIT en relació amb el treball, la formació i la cohesió social. Volia, en fi, plantejar-li dues qüestions. Una, sobre la valoració que fa el CES o, en la seva absència, la valoració personal sobre com els diferents governs dels països de la Unió realitzen la transposició de les directrius i orientacions comunitàries en relació amb la formació professional. Dues, sobre quin és el posicionament diferencial del CES en relació amb els continguts de les esmentades directrius i orientacions, és a dir, quin és la aportació que el CES fa en relació amb la formació professional, més enllà de les que realitzen les institucions europees en els seus documents.
Com he dit anteriorment, no ha estat possible intervenir. Les urgències apressaven, perquè “lo primero es lo primero”. Com dirà l’estimat Paco Miranda: "això et passa per anar a certs llocs i freqüentar certes companyes".
