Porto temps observant i analitzant la política italiana. Fa un
any vaig viure de prop l’elecció de Luigi Bersani com a secretari general del
Partito Democratico (PD), qui va vèncer Matteo Renzi. Aquest any, novament, he
pogut assistir a l’elecció de Renzi com a nou secretari general del PD, després
de la renúncia de Bersani, que no va voler pactar amb la dreta berlusconiana
per formar govern. Però, qui és Renzi, a més d’ésser l’alcalde de Florència?
Matteo Renzi: el triomf d’un ex-Democracia Cristiana (DC) en un
partit on es dóna hegemonia de membres de l’ex-Partito Comunista Italiano
(PCI). Al anys ’90, Renzi disputà la secretaria general de les joventuts de la
DC a Angelino Alfano, des de fa un mes secretari general del Nuovo Centrodestra
(NCD) i, fins a les hores, mà dreta de Berlusconi.
El nou secretari general del PD és una reelaboració de la
cultura televisiva i, com a tal, és un simpàtic
arrogant. Renzi practica a Florència una política antisocial i antitreballadors
tot privatitzant els serveis públics (“per rebaixar el dèficit”), tallant
salaris dels treballadors públics a tort i a dret (rebaixa de 200€ mensuals al
salari dels conductors dels autobusos urbans), alhora que els tracta de privilegiats,
i reduint els serveis públics (per “racionalitzar-los”). Renzi és un
privatitzador nat, entre d’altres actuacions, ha llogat els Uffizi per a
desfilades de moda, carregades de tons racistes, i ha permès el muntatge d’un
mini-golf a les sales de la Biblioteca Nazionale Centrale. Es confessa seguidor
de Tony Blair.
La saga renziana està
conformada por creatius digitals, que es mouen en un món políticament correcte,
presenten una “estètica Apple” i fan servir la gerga dels homes que utilitzen
el “llenguatge just”. La renziana no
ha inventat res de nou, s’ha limitat a adaptar l’acció política a l’imatge
promoguda pels Chicago Boys, adreçada a gent dita de centreesquerra i que es
limita a comunicar-se políticament per Facebook.
El renzismo representa la bancarrota mental de l’electorat del
centreesquerra (en les primàries ha votat més de 3 milions de persones, previ
pagament de 2€) que, acollonit per la crisi i atret per paraules que l’agrada
escoltar, es llança als braços del futur liquidador dels béns comuns públics
italians. Li costarà poc aconseguir-lo, si arriba al govern, perquè després de
Prodi, Berlusconi, Monti i Letta té molta feina feta.
