Segons han informat recentment diferents mitjans de comunicació “la presidenta regional... ha anunciado que el próximo curso se va a empezar a impartir en la región un Bachillerato de Excelencia, al que accederán los alumnos que más méritos hayan acumulado durante su escolarización obligatoria y que ofrecerá a los estudiantes con mejores resultados académicos una enseñanza más exigente”. També informen que “...el secretario de Estado... ha afirmado que la propuesta de la presidenta... trasmite una idea segregadora del sistema educativo”.
Personalment, considero que res és excel•lent per voluntat d’una persona. És més, al meu parer, l’excel•lència mai no pot ser i, tot parodiant al califa Rafael Guerra, “lo que no pué ser, no pué ser, y además es imposible”. Ara bé, tal vegada sigui bo no llençar campanes al vol alegrement i pensar que actuacions com la que proposa la presidenta són “la solució”, però crec que tampoc és bo malfiar-se de qualsevol proposta i condemnar-la d’antuvi per la via fàcil d’estigmatitzar sense plantejar alternatives. Si no fos pel tarannà neoliberal i elitista de la senyora presidenta, demostrat amb escreix, possiblement la resposta del senyor secretari d’Estat hagués estat una altra: més propositiva i menys demagògica.
Com es fa amb els nois i noies que presenten diferents dificultats en desenvolupar les seves capacitats, els nois i les noies amb un alt potencial intel•lectual han de gaudir de condicions adients a l’escola. Ambdós grups cal catalogar-los com “amb necessitats educatives especials”. La societat no pot menysprear als primers ni pot permetre’s el luxe de desaprofitar el talent dels altres. Tots dos han de gaudir en l’espai escolar de les eines adequades per respondre a les seves necessitats.
Els nois i noies intel•lectualment precoços sovint arriben a engrossir les files del fracàs escolar i resten exclosos del sistema educatiu. De vegades, degut a asincronies afectives, psicomotores o d’adquisició verbal; d’altres, a asincronies de relació social, conseqüència d’un efecte Pigmalion negatiu, desinterès, frustració o un desequilibri entre edat física i edat mental.
Qui més qui menys coneix alguna persona que “va fracassar” en l’etapa escolar i, amb el temps, ha arribat a posar de manifest els seus dots intel•lectuals, bé per via acadèmica, bé per via relacional o de la pràctica professional.
L’escola és l’espai més adequat per evitar el risc de generar un sentiment de solitud i abandonament dels nois i noies intel•lectualment precoços. Cal, doncs, una gestió positiva que els doni suport afectiu, facilitant-los el manteniment de lligams relacionals amb altres, i intel•lectual, permetent-los trobar l’espai de desenvolupament, enriquiment personal i acceptació de sí mateix que necessiten. D’altra banda, l’escola ha de fer servir enfocaments oberts i individuals amb els nois i noies més dotats intel•lectualment, enfocaments que posin l’èmfasi en la singularitat, deixant l’alumne lliure per explorar i prendre riscos, en lloc d’obligar-li a adherir-se a un estàndard tancat.
La marginalització mai serà, en cap cas, una solució adient.
