L’autonomia dels centres educatius (3): alguns requeriments

L’autonomia dels centres educatius (3): alguns requeriments

Amb aquest tercer lliurament, vull tancar, per ara, les entrades al blog sobre el tema de l’autonomia dels centres educatius.

En el primer article - L’autonomia dels centres educatius, una qüestió de poder i responsabilitat - s’exposen els aspectes positius que, al meu entendre, presenta l’esborrany de decret en el què es basarà aquesta autonomia, tot valorant l’oportunitat que s’ofereix als centres i apuntant algunes “concessions” que el departament responsable en matèria educativa i els centres s’han de fer mútuament en la línia de coresponsabilitat que tota cessió i assumpció de poder comporta. En el segon article, - L’autonomia dels centres educatius (2), una estratègia neoliberal -, es posa de manifest la visió neoliberal que traspua l’esmentat decret i les possibles conseqüències que pot comportar aquesta tendència per a la direcció dels centres, per al professorat i per a la pràctica docent. Tendència que, d’altra banda, també és present en la mateixa Llei d’Educació de Catalunya (LEC).

Aquest darrer article vol centrar la reflexió en els requeriments que, al meu entendre, han de donar-se – uns previs i d’altres en el camí- per tal que l’autonomia dels centres esdevingui una realitat i no es quedi, un cop més, en paper mullat.
• És condició prèvia que es doni solució a la tensió existent de vell antuvi en el mateix departament encarregat de la matèria educativa entre dues tendències clarament contraposades: centralització pràctica front a descentralització teòrica en l’enfocament estratègic de l’educació. Aquesta doble tendència es reflecteix diàriament en l’organització funcional del sistema i marca llargues i profundes distàncies entre allò que s’estableix des de l’estructura orgànica i allò que es plasma en la funcional. Cal, doncs, un encaix d’estructures i accions.
• En un espai de coresponsabilitat, propi de tota autonomia, han de donar-se unes metodologies, mecanismes i instruments adequats per al seguiment, control i avaluació dels programes i activitats, que es duen a terme en els centres, amb un sentit bidireccional i absoluta transparència. Un dels principals instruments, en aquest àmbit, ha de ser l’existència d’un sistema d’informació – captació, recepció, emissió, articulació... d’informació i dades – que, d’una banda, acabi per sempre amb la manca d’informació i, d’altra banda, posi fi al recurs a canals informals de comunicació i d’informació desestructurada que obstaculitzen les millores sistèmiques.
• En aquest espai instrumental, call situar també la necessitat de creació i aprovisionament de metodologies i recursos tècnics i humans, així com les accions formatives necessàries, dotats tots ells de qualitat, destinats a la gestió i administració dels centres.
• La formació dels gestors dels centres (en una situació d’autonomia són quelcom més que tradicionals directors) en eines de direcció, gestió, administració i, sobretot, gestió dels recursos humans, dinàmiques de grup, negociació, saber-fer social. A més a més, atès que el decret d'autonomia atorgarà les direccions competències sancionadores sobre el professorat, caldrà investir-lis urgentment d'aquesta autoritat. D’altra banda, com que la LEC els atorga la competència avaluadora, serà condició sine qua non l’adquisició de competències i sabers sobre avaluació sistèmica i educativa.
• És imprescindible incorporar (i, evidentment, permetre la incorporació de) nous perfils de professorat que, de manera permanent uns o temporal d’altres, aportin les seves capacitats i competències en pro de la qualitat formativa i educativa dels centres. Professionals amb dominis relacionats amb el coneixement de l’entorn socioeconòmic on s’ubica cada centre, experts en orientació acadèmica i laboral, en salut i sanitat, en psicologia i psiquiatria, en multiculturalitat, en convivència i clima social... Tot això en funció del projecte educatiu de cada centre i dels objectius que, a curt, mig i llarg termini, s’hagi marcat aquest, lluny de les habituals rigideses de contractació de professorat.
• Per tal que cada centre pugui dur a terme tot allò que preveu el projecte de decret d’autonomia de centres (planificar projectes didàctics propis, concretar el currículum, engegar projectes d’avaluació i concretar d’altres accions pedagògiques), és imprescindible la presència dels centres en l’elaboració dels plans estratègics educatius, dels marcs curriculars, dels referents de l’acció tutorial..., generats des del corresponent departament, mitjançant una participació directa, no diferida o representada. Ull, però, amb l’elaboració i possible posada en marxa de sistemes fragmentats i esmicolats que, emparats sota el principi d’autonomia, puguin portar a l’elaboració de currículums localistes.
• L’autonomia dels centres educatius exigeix fer realitat el caràcter de bé comú de l’educació i del coneixement, és a dir, de l’escola i de l’institut, així com fer efectiu el caràcter de producció social i de valor econòmic de l’aprenentatge. Això comporta l’inserció real dels centres en el propi entorn socioeconòmic i també la necessitat de treballar coordinadament amb aquest entorn.
• En una societat que evoluciona ràpidament, el perfeccionament professional esdevé essencial. El professorat s’enfronta a tipologies d’alumnes cada cop més diverses i a exigències i demandes creixents. Desenvolupar els coneixements, les aptituds i les actituds d’aquest professorat constitueix un espai d’inversió clau, susceptible d’influir considerablement en els resultats de l’alumnat. Serà, docs, imprescindible que el sistema d’autonomia permeti la creació d’espais i la dotació de recursos perquè la formació contínua del professorat sigui una realitat:
 Donada la feblesa de la formació professional inicial del professorat, és imprescindible (i previ) la implantació de programes de formació contínua obligatoris amb la finalitat que el professorat puguin actualitzar els seus coneixements i les seves competències per tal que la seva participació i implicació sigui proactiva en tot allò que fa referència a planificar projectes didàctics propis, concretar el currículum, engegar projectes d’avaluació i concretar d’altres accions pedagògiques. Lloc principal en aquesta formació contínua ha d’ocupar la formació en TIC aplicada a l’experiència pràctica dels ensenyants.
 D’altres elements imprescindibles que ha de contenir aquesta formació són: aprendre d’altres professionals, conèixer bones pràctiques, intercanviar eines, recursos i instruments.

Déu n’hi do la feina que quedar per fer abans i després que aparegui el decret d’autonomia de centres en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya! Qualsevol avançament significarà malbaratar esforços i recursos.

L’autonomia dels centres educatius (2), una estratègia neoliberal

En un article anterior d’aquest blog, L’autonomia dels centres educatius: una qüestió de poder i responsabilitat, reflexiono sobre el valor afegit que pot aportar a la gestió i a la qualitat de l’educació l’esborrany de decret sobre autonomia dels centres educatius. La reflexió en l’esmentat article se centra a ressaltar els aspectes positius que conté l’esborrany. Ara bé, en la mateixa entrada, es diu:
“Val a dir que l’objectiu que es troba en la base de l’autonomia dels centres educatius, d’acord amb l’esborrany de decret, és augmentar la qualitat i la competitivitat en l’educació. Aquesta doble finalitat amaga una trampa, car es fa servir dos termes que no necessàriament tenen relació directa i que, fins i tot, poden portar a resultats negatius quan s’interelacionen. És un senyal “de modernitat” transmutada directament del món del capitalisme, atès que es revela una visió mercantilista de l’educació quan es legisla que a millors resultats els centres educatius disposaran de més recursos, sacralitzant així els resultats –assimilant-los a qualitat - sense prendre en consideració els processos i els recursos prèviament existents – imprescindibles per a la competitivitat –“.

Considero que aquesta neo-reforma que vol implantar el decret – i, lògicament, la LEC (Llei d’Educació de Catalunya), en tant que dimana d’aquesta - imposa una regla universal, pròpia de la factoria fordista: més salari a major productivitat. És a dir, a millors resultats (és a dir, a més aprovats, perquè en això es concreten aquells), els centres rebran més recursos.

Aquesta afirmació sobre la visió mercantilista – neoliberal - del futur decret queda de fet recollida en la mateixa LEC, des del moment en què tracta de convertir els centres educatius en màquines d’eficàcia mitjançant la sacralització dels resultats. Igualment, la justificació política última de l’autonomia dels centres educatius se situa, tant en la LEC com en la proposta de decret, en la lògica econòmica de la competitivitat - la concurrència competitiva -, des del moment en què “[...] l’avaluació dels centres relaciona els resultats educatius [...] amb els recursos” (art. 55, del decret). On es tindrà en consideració el punt de partida i les condicions humanes, materials, pedagògiques en les que treballa el centre? No apareixen mencionats en lloc. Per casualitat, ¿el departament responsable en matèria educativa farà tabula rasa, és a dir, equipararà a tots els centres en el moment d’avaluar-los i donarà per bo que tots estan en igualtat de condicions d’entrada sense estar-lo? Si no és així, com es farà?

Certament, aquesta inclinació neoliberal dels nostres legisladors educatius té una dimensió mundial, capitanejada i liderada pels països anglòfons. Ara bé, això no justifica la necessitat i conveniència de fer-la servir a casa nostra. En aplicar aquesta nova recepta, desapareixeran els problemes eterns que pateix l’escola?, significarà que seran eliminats els vicis històrics, la deixadesa/abandonament, les contradiccions entre estructura orgànica i funcional...?

Els principals perills que aguaiten els centres educatius amb aquesta estratègia són:

El professorat pot esdevenir un operari de l’enginyeria didàctica...

En aquest esquema fordista, el centre educatiu ha de donar resposta únicament a la pressió del client (l’entorn socioeconòmic i familiar) i alhora ha de respondre a les exigències d’una economia del coneixement. En aquest lògica, serà, doncs, necessari establir indicadors de productivitat. Per tal de respondre les exigències de productivitat, el professorat (que, a més a més, serà meritat amb “graus docents” pels resultats assolits - article 61.2 de l’esborrany de decret-) passarà a ser operari d’una enginyeria didàctica, elaborada per experts en laboratoris (les editorials en saben molt del tema), que permeti assegurar resultats positius. I qui no arribi? Bé, d’això no es parla en l’esborrany de decret. Es dóna per fet que l’autonomia atorgada i un bon projecte educatiu de centre, degudament planificat i seguit fil per randa, obtindrà els resultats esperats, sigui quin sigui el material humà del què es disposi.

... els directors o directores poden passar a ser caps de producció...

L’objectiu màxim de tota direcció serà aconseguir resultats – eficàcia-, perquè conformaran la base de la seva meritació. ¿Trobarem en el frontispici dels centres educatius la coneguda frase “el primer objectius de qualsevol empresa és obtenir resultats i beneficis”? L’educació serà considerada com un bé privat, suma de rendiments individuals, car aquests legitimaran la millora del finançament dels centres. I, en conseqüència, el saber serà contemplat sota una òptica merament utilitarista, on la creació del capital formatiu-educatiu individual tindrà valor en tant que respongui a les demandes del mercat de treball, on el capital social, generat per la suma de capitals individuals, perdrà el seu sentit transformador del model de desenvolupament de la societat.

L’esborrany de decret traspua, en aquest sentit, una racionalització administrativa, de gestió i pedagògica, de l’autonomia dels centres adreçada únicament al servei de l’eficàcia. En realitat, es tracta de posar en marxa un nou ordre en l’educació sotmès a la lògica del mercat en els àmbits ideològic, organitzacional, sociològic i econòmic.

... i els centres educatius poden convertir-se en centres de “selecció natural”

Els indicadors de productivitat s’aplicaran també a cada centre. Els seus resultats, convertits en rànquings i difosos a tort i a dret, definiran el palmarès d’escoles i instituts. Les conseqüències d’aquests fets seran múltiples i una de les més importants consistirà en servir de guia perquè les famílies escollin “els millors centres” per als seus fills. Aquí es reflectiran l’oferta, la demanda, la competència, els rendiments assolits... Com, d’altra banda, els centres educatius no parteixen d’un sòcol comú en igualtats de condicions, sinó que seran premiats a posteriori pels resultats i aquest premi marcarà les diferències progressives, el desenvolupament de desigualtats i de segregacions estarà servit.

Els centres educatius, estimulats per la concurrència competitiva, seran impel•lits a oferir “el millor per als millors”. Faran seva la ideologia neoliberal imperant i es dedicaran a mantenir-la. Fet que portarà a una lògica de centres guanyadors i centres perdedors i a la generació de projectes educatius i didàctics selectius. El possible resultat d’aquestes accions serà la creació d’una xarxa de centres públics (els privats tenen el seu rànquing particular) a dos velocitats: els centres de projectes selectius i els centres ordinaris. I, evidentment, aquests últims assumiran una major concentració d’alumnat amb dificultats.

¿Está perdida la política?

El título es un remedo del que utiliza el profesor Marco Revelli en su obra La política perduta (versión castellana en Trotta, Madrid 2008), donde se pregunta si la política está en fase de extinción. Basa su cuestionamiento en lo que llama la “actual mediocridad de los líderes” y afirma que en el caso italiano la realidad llega a ser desoladora y que es dramática a escala mundial. Por mi parte, limito el campo de reflexión. Revelli habla de toda política, yo sólo hago referencia aquí a la política frente a dos hechos actuales: la crisis económica y las guerras vigentes o larvadas. Las dos caras de un sistema de explotación y despojo.

Posiblemente, la política no está del todo perdida, pero, ciertamente, anda bastante desorientada. No sabe cómo superar el estancamiento actual, no sabe hacia dónde caminar: “grande es el desorden bajo el cielo” de la política, según frase de Giovanni Arrighi (Adam Smith a Pechino, Feltrinelli 2008).

En estos tiempos, en nuestro mundo occidental, la política se debate entre refundar el capitalismo o simplemente modificarlo, entre finiquitar los conflictos bélicos o establecer un orden universal basado en el principio bíblico “que nadie toque a Caín”, es decir, a USA. La indignación moral que provoca el eclipse de determinados derechos humanos, a manos de la economía y de la guerra, y el retorno a una cultura reaccionaria y clerical, mediante la restauración de modelos autoritarios, que parecían periclitados, hacen dudar sobre la vigencia de la política.

Desde el punto de vista económico, es urgente acabar con la duda. La cuestión no es capitalismo sí o no – que también -, o capitalismo reformado. Es cierto que el capitalismo se ha extendido como una metástasis (no creo que Marx y Engels pensasen jamás en que se lograría el hiper-capitalismo comunista chino) y nos lleva a un desarrollo in aeternum, continuo y acelerado, que está acabando con el equilibrio ecológico. El desarrollismo destructivo y los estándares de vida en los que estamos insertos son incompatibles con la sostenibilidad del desarrollo humano y con la idea de equidad local/global. Actualmente, estamos viviendo una atrofia de los mecanismos económicos que han entrado en una especie de autodestrucción, inmersos en una realidad obsoleta. La cuestión principal es, pues, otra: buscar el no-desarrollo como solución y acabar con el proceso de explotación y despojo. Y esa es la salida de la política.

Desde el punto de vista del “orden” a establecer es necesario desechar la idea del monopolio de la fuerza. En este mundo global, abrir la “caja de Pandora” de la violencia - aunque se disfrace de servicio a la paz, la libertad y la ley (léase antes Irán y ahora Afganistán) – genera un entorno absolutamente incontrolable. Hoy, la guerra está individualizada: cualquiera y en cualquier parte puede hacer su guerra. Es necesario, pues, el uso de un nuevo paradigma político. El nuevo espacio de la política, para el cual se necesita coraje, hay que situarlo en el uso de la no-violencia técnica como instrumento de relación entre los pueblos. Lejos de todo “buenismo” y de toda agresividad militante hace falta arrojo para proteger y tutelar los derechos fundamentales como instrumento de solidaridad entre extraños.

¿Está, pues, perdida la política? Creo que no. La duda es si la política sabe y quiere cambiar de referentes.

El sotrac necessari

3.923.603 aturats inscrits en els serveis públics d’ocupació el passat mes de desembre. Possiblement el fet més significatiu d’aquesta dada és que l’atur ha augmentat de manera brutal i a gran velocitat. El fet de l’augment no és nou al nostre país, són noves, però, la seva duresa i rapidesa. I sembla que al llarg del 2010 la cosa anirà in crecendo, excepte que els sabuts de l’economia tornin a equivocar-se. Si el fenomen continua, es produirà també una degradació progressiva de la cohesió social, habitualment fràgil en el nostre país.

Davant d’aquesta situació present i prevista, els majors esforços s’han centrat a evitar l’enfonsament del sistema financer. La resta de mesures, que m’atreveixo a catalogar de voluntaristes, s’han situat principalment en l’àmbit dels “ajuts a o per” sectors determinats per tal d’afavorir el consum. És a dir, més del mateix: consumisme com a pla de vida. Fins i tot, sens ha vingut a dir: si no consumiu contribuïu a aprofundir la crisi.

És cert que, a més d’incentivar el consum i protegir la banca, s’han pres altres mesures. Ara bé, quants llocs de treball s’han generat realment tot aprofitant-les? Quantes empreses han contractat a beneficiaris de prestacions? Quants joves s’han inserit laboralment mercès a les múltiples accions específiques adreçades a ells? Els diferents programes de foment de l’autoocupació, quantes empreses individuals o col•lectives han generat? Quants llocs de treball a temps parcial s’han ofert i han estat ocupats? Quantes persones perceptores de prestacions o en recerca d’ocupació assisteixen i aprofiten els cursos de formació posats a l’abast?, quantes s’apropen als serveis públics d’ocupació a rebre orientació?

Sense negar la utilitat dels diferents programes i mesures endegats, el problema és que, si fem excepció del positiu Plan-Ê, la seva efectivitat és minsa i, fins i tot, la d’aquest pla és temporalment limitada.

Mentre tant, el temps passa i les veus que serveixen els interessos de la gran patronal emeten, dia sí i dia també, els seus missatges sobre la única solució: la reforma laboral. Això sí, sempre en el sentit d’augmentar la precarització de les persones assalariades.

On són les veus dels sindicats i de l’esquerra que, més enllà de tancar-se en el “no passaran” contra la reforma laboral, realitzin propostes noves i trencadores amb l’statu quo regnant? On és la seva suposada audàcia per influir en un canvi de model i paradigma econòmic? És el moment en què han de demostrar un major atreviment i deixar de banda la timidesa.

És cada cop més necessari una acció articulada, tant en l’àmbit dels mitjans de comunicació com en l’àmbit ciutadà, que assoleixi la força que en altres moments, i sense articulació, van aconseguir mobilitzacions com el “no a la guerra” o els missatges de “sms” del 13-M de 2004. És urgent un moviment que signifiqui un sotrac, una convulsió, que trasbalsi l’estat de situació en el que estem instal•lats, que acabi amb aquesta abstracció denominada crisi – tant carnal, però, per a bona part de la nostra societat -.

I, ara per ara, hi ha dues maneres de que es provoqui aquest moviment. Una, la trobo difícil en aquests moments, pot sorgir espontàniament de la societat com un rebuig a una situació de paràlisi, inanició i certa desesperació. Altra –és la seva obligació – ha de sorgir dels sindicats i de les organitzacions d’esquerra que, abandonant la por al protagonisme social, es mullin i liderin un canvi socioeconòmic i una rebel•lió de la que alguns sociòlegs anomenen “multitud intel•ligent” – de la que pot formar part qualsevol persona -, basada en propostes d’acció molt concretes i específiques, que posi fi a una situació cada cop més insostenible socialment, política i econòmica.

De niveles, escalas y ámbitos en el lenguaje

En la presentación de este blog, se dice que está dedicado a temas relacionados con la formación, la educación, el empleo y otras políticas públicas. Hoy, sin embargo, me siento ensayista y, dado que no sólo de empleo, educación, formación y políticas públicas vive el hombre - aunque todos son imprescindibles para vivir dignamente y, en los tiempos que corren, algunos sólo pueden vivir gracias a las últimas – voy a dedicar unas líneas a reflexionar sobre el lenguaje - cosa de la educacón, al final -.

Acabo de leer la prensa y me he encontrado con la siguiente frase: “El temor al terrorismo a nivel mundial aumenta los controles en los aeropuertos”. Es habitual escuchar a cualquier seudo-entendido y captar la cantidad de a nivel de que utiliza en su disertación: desde el político más ignoto al que ocupa el número uno en la lista de popularidad, desde el ciudadano que explica sus experiencias sentimentales a otro hasta la señora que, con desparpajo, expone sus sinvergüenzas en un programa televisivo. En unos u otros casos, diríase que el uso de la citada expresión es inversamente proporcional a la capacidad de sus neuronas.

Ante tamaño abuso verbal o escrito, uno concluye, como en muchas otras cosas, que hemos aceptado de manera frenética la incultura que nos llega de los “usaunidenses” (at the level of) – aunque algunos prefieren considerar la expresión como un galicismo au niveau de -. En nuestros días, no existe nada apreciable si no tiene nivel: la profesionalidad, el colesterol, la economía, el delito, el paro, la competencia, los precios… Se trata, en realidad, de un esnobismo similar al que muchas personas utilizan a la hora de comer, prefiriendo el bic mac al cocido, la paella o el pan con tomate y jamón.

Y, aunque escribo esta entrada en castellano, el problema de la pérdida de riqueza cultural que significa esta adopción de parla extranjera se produce en los diferentes idiomas del solar hispano. En Cataluña, por ejemplo, estamos acostumbrados a escuchar como cualquier político confunde l’àmbit català (el ámbito catalán) con el nivel altimétrico del territorio o como supuestos eruditos contertulianos radiofónicos nos lían al hablar del “nivel local” cuando se refieren a una escala de actuación territorialmente delimitada.

Evidentemente, resulta difícil hacer entender a determinados magines, que siempre despreciaron las letras “porque son cosa de leguleyos o lletraferits”, que, si hubiesen cultivados el ámbito – no el nivel - de la lectura y hubiesen perfeccionado el idioma a escala – no a nivel - de competencia, serían más correctos en sus expresiones y contribuirían a preservar nuestros idiomas.

El mite de les avaluacions externes en educació i la inspecció

De cop, l’avaluació s’ha convertit per art de màgia legislativa en el “bálsamo de Fierabrás” que, en un futur indeterminat, solucionarà gran part dels problemes del sistema educatiu. En tant que l’avaluació és inseparable d’una filosofia de l’acció humana, és evident que cal avaluar, però si els resultats d’allò que s’avalua i, sobretot, les conclusions i recomanacions que se’n treuen no van enlloc, l’avaluació resta inútil. Altrament dit, l’avaluació en educació ha de ser pertinent en la seva realització i en els seus resultats, per tal que sigui un instrument eficaç al servei de l'aprenentatge.

Què està passant però amb les avaluacions externes a l’ús en educació? Comencem per afirmar que parteixen de dos greus errors de plantejament: d’una banda, no es tracta, en la major part dels casos, d’avaluacions externes, car en molts casos l’agent avaluador és habitualment jutge i part (per exemple, la inspecció, en tant que forma part de la comunitat educativa d’un centre); d’altra banda, els resultats estan servint per classificar, no pas per millorar. Com a conseqüència d’aquest darrer fet, es conclou que l’alumnat de tal lloc es troba posicionat en el número ics del món o de Catalunya en tal o qual cosa, però no s’actua de manera immediata, eficaç i eficient per a donar solució a les causes que li situen en aquell lloc. Podem afirmar que l’avaluació externa ha esdevingut avui a casa nostra un objectiu en sí mateixa.

D’altra banda, l’educació, la formació dels ciutadans, és conseqüència d’un llarg procés que té uns arrels, uns inicis, un desenvolupament i uns resultats. Per tant, la seva avaluació ha de tenir present, en tots els casos, aquest procés. Ha de ser, doncs, el resultat d’una combinació entre elements interns i elements externs. I com a tal, ha de realitzar-se, en part, per agents interns i, en part, per agents externs.

Quant als agents interns, el pertinent i adequat en l’avaluació de l’educació és el professorat. En aquest cas, i com a representant en cada centre del departament responsable en matèria educativa, serà funció de la inspecció l’assegurament de la tasca eficaç i eficient del professorat. Haurà de procurar-li, doncs, un entorn professional i pedagògic adequat i els recursos i les eines que necessita. Aquestes funcions de la inspecció hauran de ser avaluades externament i hauran de tenir com a objectiu mesurar alhora l’eficàcia i eficiència de la seva actuació.

Els agents externs hauran de calibrar la pertinència, l’eficàcia, l’eficiència i l’impacte de les mesures i recursos que es disposen per tal que l’avaluació doni els resultats esperats. En aquest cas, la inspecció educativa haurà d’aportar les dades que hagi aplegat i, en tots els casos, serà “subjecte pacient” de l’avaluació en tant que forma part dels instruments i recursos que s’han de posar a l’abast del professorat en el procés d’ensenyament-aprenentatge i de la direcció en els processos d’organització i gestió.

Així considerada l’avaluació i el paper que en ella ha de jugar el servei d’inspecció, a compte de què aquesta està duent a terme a Catalunya l’anomenada “avaluació global diagnòstica dels centres”? És clar que, sent la inspecció jutge i part, els resultats de l’anàlisi mancaran de transparència, fiabilitat i credibilitat.